dimarts, 16 d’abril del 2024
LLENGUA.CAT- DITES POPULARS
LA TUMBA DE LA MISERICORDIA
LA TUMBA DE LA MISERICORDIA
Poco antes de llegar a la población de Garriguella, muy cerca del antiguo aeródromo Vilajuiga-Garriguella construido por las fuerzas republicanas para proteger el espacio aéreo, marítimo i terrestre de l’Alt Empordà. Hay una lápida de un soldado alemán, en la inscripción se puede leer en alemán – “Aquí cayó el 6 de febrero de 1939 en la lucha por una España nacional Friedrich Windemuth nacido el 27 de mayo de 1915 en Leipzig”. Poco se sabe de este soldado, solo que pertenecía a la temible Legión Cóndor, la aviación que envió Adolf Hitler para ayudar al dictador Francisco Franco, pero es fácil situar su muerte en la que fue la última batalla aérea de la Guerra Civil española.
Fue a finales del conflicto armado, la ciudad de Girona ocupada dos días antes los republicanos se retiran de manera precipitada, mientras los nacionales los asedian sin descanso ni piedad.
El día 6 de febrero, seis aparatos Messerschmitt Bf 109 atacan la base aérea de Vilajuiga-Garriguella con el objetivo de destruir los restos de la aviación enemiga. A primera hora de la mañana el escuadrón empieza a ver “Curtis” que es el nombre que los alemanes daban a los Polikarpov I-15. La mayoría de estos cazas no llegaron a despegar y la destrucción fue casi total, solo uno despegó pilotado por Josep Falcó que precisamente fue el que abatió a Windemuth.
Los familiares del piloto alemán colocaron la lápida donde fue abatido. Este monolito pasara inadvertido durante años. Paradójicamente las muestras de homenaje le llegaran de aquellos que ha querido destruir. Al lado de la lápida hay un ciprés plantado hace ya algunos años por un vecino de Garriguella, Xavier Casellas apodado “Patxé”. Su padre un capitán de infantería i comisario político de la Republica que al finalizar la guerra pasó un año en el campo de concentración de Málaga i cuatro en la prisión de Figueres. Cuando descubrió la lápida la quiso destruir, pero su hijo no solo se lo impidió, sino que plantó el ciprés como símbolo de reconciliación.
Pero lo que más extrañó a los vecinos de la población fue el hecho de que empezaron a aparecer periódicamente ramos de rosas rojas al pie de la lápida. Tiempo después se descubrió que el responsable era Josep Falcó el aviador republicano que con su Polikarpov I-15 había puesto fin a la vida del piloto alemán.
Aquel 6 de febrero de 1939 se cruzaron sus vidas en el cielo del Empordà, el alemán no volvió a su base mientras que Falcó hizo un aterrizaje de emergencia, donde solo quedaban los restos de los “Curtis” humeantes i destrozados entre ellos Falcó encontró un carnet de otro piloto alemán que según el también había derribado a nombre de Hans Nirminger al lado de un Messerschmitt, la Legión Cóndor nunca reconoció esta baja.
Finalizada la guerra Falcó se vería obligado a emprender un tortuoso camino que lo llevaría a los campos de internamiento de Argelers i Gurs. Después pasó a Algeria i a partir de 1964 se estableció en Toulouse veraneando en Roses y fue cuando descubrió la lápida del piloto que abatió en su último combate, la que fue la última batalla aérea de la Guerra Civil. A partir del día aprovechaba cualquier excusa para parar en Garriguella i depositar un ramo de flores al pie de la tumba, justificaba este hecho aludiendo al código de honor de los aviadores. Pero sobretodo alegaba que era consciente de que la incertidumbre del destino habría podido poner fin a su vida en aquel lugar.
- “Nos encontramos frente a frente i murió el, pero podría haber sido yo”
Confesaba hace algunos años, en todo caso fue Josep Falcó a través de aquel gesto de honor i compasión quien convirtió aquel lugar olvidado en “La Tumba de la Misericordia”. En el año 2022 por la madrugada del 12 de octubre fue destruida por un acto vandálico de algún grupo radical.
dilluns, 17 de juliol del 2023
CAMPINGS
ELS CAMPINGS
Els càmpings aquests
llocs moderns per gaudir de la activitat d’acampada que sens dubte en gaudeix
molta gent i que ha agafat una
embranzida molt important, sobretot després de la pandèmia.
Aquesta activitat
podríem dir que es remunta a varis mil·lennis d’antiguitat. Probablement foren
les poblacions nòmades de tot el món les primeres en fer de l’acampada seva manera de viure. Es traslladaven d’un
lloc a l’altre per buscar millors pastures i o millors condicions climàtiques
per la caça i pesca. Necessitaven habitatges fàcils de transportar, munta i
desmuntar. Vestigis d’aquelles formes de vida son els “Tipis” dels indis natius
nord-americans, la “Yurta” asiàtica o la “Jaima” del nord d’Àfrica. Aquestes podríem dir que
van ser les primeres tendes de campanya de la historia
En temps dels grans
conqueridors com Alexandre Magne i després també en el imperi romà aquest tipus
d’habitatge transportable per els descans i la protecció dels soldats durant
els viatges de conquesta van adquirir un us exclusivament militar.
Posteriorment la reialesa europea també es va valer de
grans carpes per allotjar- se amb els seus acompanyants durant els seus
viatges, com ens il·lustren algunes pintures clàssiques famoses.
Segles mes tard en el
any 1855 un oficial del exercit dels Estats Units inspirat per el tipis
indis, va crear la primera tenda de
campanya moderna.
Els primers càmpings de
la historia van començar aparèixer pocs anys després, durant la segona meitat
del segle XIX i principis del XX. Una aproximació fou el Gunnery Camp fundat
per Frederick Gunn propietari d’una escola per nens a Washington, amb l’idea de
practicar senderisme, pesca, i sobretot l’observació de la natura.
El primer càmping de la
historia potser sigui el que es va inaugurà a la Illa de Man l’any 1894 que per
la seva popularitat en pocs anys va augmentar a 600 persones per setmana i en
pocs anys va haver de ser ampliat per donar cabuda a 1500 tendes i un menjador.
A França la primera
referencia del campisme ens arriba al 1898 dels escrits del viatger i
explorador Lucien Braudy de Saunier. En les seves còniques es refereix als
habitatges mòbils tirats per cavalls, dels aristòcrates britànics. Segons les
informacions que dona es tractava d’una activitat exclusiva de la noblesa que
recorrien les seves immenses terres fent parades per dormir i descansar en les
caravanes.
A principis del segle
XX i abans dels estralls de la primera guerra mundial l’acampada era practicada
principalment per excursionistes de la burgesia, membres de la societat que
disposaven de temps lliure salut i medis per abandonar l’aire contaminat de les
grans ciutats.
El primer manual del
campista sempre acompanyat del dissenys d’un equip d’acampada fàcilment transportable va
aparèixer el 1908 per Thomas H. Holding un experimentat campista que viatjava
per Escòcia i Irlanda.
Mentrestant les
associacions de campistes que ja havien
començat a fundar-se durant la segona meitat del segle XIX es van anant
ampliant i consolidant. Es el cas del Club Francès de Càmping establert al
1910, o al de Les Campeurs de France creat al 1912 per el Touring Club de
França. Algunes d’aquestes associacions ja en el període entreguerres van
comprar terrenys per crear llocs per l’acampada. Quasi al mateix temps es
desenvolupaven caravanes i autocaravanes, en els seus principis obres
d’artesans, la seva popularitat va créixer tant que es van industrialitzar.
Arist Dethleffs fabricant alemany de pals d’esquí va construir la primera caravana moderna al
1931, amb la idea de que la seva família pugues acompanyar-lo en els seus
llargs viatges de negocis.
L’any 1951 també a
Alemanya la marca Volkswagen va començar a produir en sèrie el model TI.
Malgrat, tot les ventes de caravanes no es van disparar fins als anys 60.
Durant el segon terç
del segle XX, amb la setmana laboral de 40 hores, les vacances pagades així com
la forta empenta de les ventes de cotxes varen ser factors determinants per el
turisme d’acampada.
I així fins a
l’actualitat dels nostres dies, els càmpings s’han convertit en una forma de
fer turisme sa i en ambients naturals arreu del món.
dimecres, 5 de juliol del 2023
LLIBRES
LLIBRES
La Bíblia el llibre mes sagrat de la cristiandat, s’estima que al llarg dels segles s’han produït al voltant de cinc mil milions de copies, la majoria en les ultimes dècades, tres mil nou-cents milions entre els anys 1960 i 2013. Això el converteix en el llibre mes influent de tots els temps.
Sabíeu que la quarta llengua en que es va editar i imprimir aquest llibre fou el català.
La primera fou La Vulgata, la versió llatina realitzada al principi del segle IV i oficialitzada per el concili de Trento encomanada per el Papa Damas i Jeroni d’Estridó. Impresa per Johannes Gutenberg (inventor de l’impremta) a Maguncia en el any 1455.
La segona fou traduïda al alemany impresa per Johannes Mentelin a Estrasburg en l’any 1466.
La tercera es la versió toscana (italià) per Nicolo Malermi impresa a Venècia en l’any 1471.
La quarta es ni més ni menys que la versió catalana de Bonifaci Ferrer, impresa a València per Alfonso Fernàndez de Córdoba i Lambert Palmart en l’any 1478.
Els volums d’aquesta Bíblia foren confiscats i cremats per la Inquisició Espanyola anomenada El Sant Ofici.
Sabíeu que existeix un llibre que mai ningú podrà acabar de llegir i que nomes consta de 10 pagines.
L’any 1960 l’escriptor francès Raymond Queneanu, va presentar el que probablement sigui el llibre mes extens del món.
Es tracta de “ Cent Mille Miliards de poemes”, que només en 10 pagines en que cada una hi ha un sonet. Els versos mantenen tots la mateixa rima i estan tallats en tires, de manera que es poden combinar amb els altres sonets.
Així el nombre total de combinacions possibles que te el llibre es de 10 elevat a 14, és a dir cent bilions de poemes diferents. Això implica que mai ningú podrà llegir el llibre enter per molt que vulgui, ja que es tardaria uns quants milions d’anys en ajuntar tots els possibles poemes i això sense dormir ni menjar ni descansar, en tan sols 10 pagines.
Qualsevol combinació que fem formarà sempre un sonet amb sentit tan les estrofes, els versos, el ritme i la rima. A mes es molt probable que fent un poema a l’atzar el lector sigui el primer en llegir-lo ja que segons afirmava el mateix autor si tardem uns 45 segons en llegir un sonet, i altres 15 segons en preparar el pròxim, per llegir totes les combinacions tardaríem aproximadament uns 200 milions d’anys.
dimarts, 4 de juliol del 2023
MATA HARI
MATA HARI
El 15 d’octubre de 1917, a Vincennes (França) acusada d’espionatge, fou afusellada la ballarina i famosa amant de homes poderosos. Mata Hari. Nascuda el 7 d’agost del 1876 a Leeuwarden (Holanda) amb el nom de Margaretha Geertruida Zelle. La prematura mort de sa mare no li afecta la infància, ja que son pare la va cuidar d’una manera exemplar envoltada d’amor i benestar.
Als 18 anys va contraure matrimoni amb un militar que va conèixer per correspondència, molt mes gran que ella, que havia confessat que els uniformes eren la seva perdició.
Durant la seva estància a la illa de Java (Indonesia) el seu fill fou enverinat per un criat, aquest fet va ser devastador per el seu marit que s’entregà a una vida de vici i enfonsat en l’alcohol va abandonar poc a poc la vida conjugal. Margaretha aleshores va començar a tenir relacions extramatrimonials aprenent sofisticades tècniques sexuals orientals.
De volta a Europa, ja separada i a causa dels problemes econòmics que parcialment els anava solucionant com a ballarina d’estriptease, tot un succés a la ciutat de Paris. Es feu passar per una princesa de Java per contactar amb les altes esferes del poder de la ciutat, arribant a ser la cortesana mes sol·licitada d’Europa. Per les seves trobades amb polítics alemanys, al 1917 fou acusada d’espionatge i d’entregar informació sobre les tropes franceses, processada en un judici vergonyós fou condemnada a mort.
El 17 d’octubre fou posada al davant de 12 soldats per afusellar-la que tal era la importància i dimensió d’aquesta dona per els soldats que li varen disparar a curta distancia, amb els nervis, nomes 4 d’ells van encertar-li al cos i un d’aquest quatre li va travessar el cor.
El seu cos no fou enterrat, es va portar a la facultat de medicina a excepció del seu cap que fou embalsamat i traslladada al Museu de Criminals de França, fins que fou robada en 1958.
dijous, 2 de febrer del 2023
SALUT I FORÇA AL CANUT
SALUT I FORÇA AL CANUT
Avui en dia quan diem i sentim aquesta frase “salut i força al canut” tots entenem que desitgem bona salut i molt bona potencia per tenir bones relacions sexuals, però la realitat es molt diferent el mot “canut” no es refereix a la virilitat masculina.
En l’Edat Mitjana el “canut” era una banya de bou buidada o un tub de fusta o canya on els bandolers i guardaven la pólvora, mes tard també servia als comerciants per guardar els diners de les seves ventes i negocis. Amb el pas inexorable del temps s’anomenava “canut” a la bossa de cuiro o també al cilindre que portaven els pagesos cordat a la cintura o amagat dintre la faixa amb lo que havien recaptat en un dia de mercat.
Així dons en un principi quan et deien aquesta avui en dia famosa frase era per desitjar-te salut i els diners a la bossa que no faltessin.
dimecres, 15 de desembre del 2021
L'ARBRE DE NADAL
L’ARBRE
DE NADAL
Una de les tradicions
més populars que ens porta el Nadal es la de guarnir un arbre que gairebé es fa
arreu del món.
L’origen d’aquesta
tradició la trobem al nord d’Europa on els primers cristians que hi van arribar
es van sorprendre molt en descobrir els seus pobladors celebraven en unes dates
properes al Nadal cristià.
En el estat alemany de
Niedersachsen (Baixa Saxònia) hi vivia una comunitat pagana que en el solstici
d’hivern rendien tribut a Frey el Deu mes formós i d’aspecte poderós, que regia
la pluja, la llum del sol i el natural desenvolupament de la terra.
Cada any seleccionaven
un nen i l’oferien en sacrifici a Frey en un arbre que el consideraven sagrat l’Iggdrasill
o Freixe Universal. A dalt de tot el brancatge estava Asgard (la morada dels
deus) amb el Valhalla (el palau d’Odin). Les arrels simbolitzaven el Helheim (
el regne dels morts).
L’any 723 dC, Bonifaci
de Maguncia, un enviat de l’Església Catòlica per evangelitzar la regió de Geismar
va decidir interrompre l’acte del sacrifici per salvar la vida de l’infant. Armat
amb una destral i en nom de Jesucrist va tallar l’arbre i el va substituir per
un avet “que aquest arbre sigui el símbol del Déu veritable, les seves fulles
estan sempre verdes i mai moriran” va exclamar el religiós proclamat Sant el
1805.
Després de tallar l’arbre
sagrat Sant Bonifaci va ornar i embellir l’avet amb elements que recordaven
fets bíblics: pomes per simbolitzar el pecat original i les temptacions i unes
espelmes enceses que indicaven la presencia de la gracia i llum de Jesucrist, en
temps posteriors també representacions d’àngels
per cerciorar-se de que els sacrificis humans estaven oblidats.
Amb el temps les
civilitzacions de tot el mon cristià van acceptar la tradició del arbre i es
van adaptar a les festes del Nadal. Els ornaments han canviat però segueixen tenint
un esperit religios. Em canviat les boles per les pomes i les lluminàries per
les espelmes.
De fet la raó per la
que l’Església Catòlica hagi permès que l’arbre sigui un dels ornaments per
celebrar el naixement de Jesús el Fill de
Déu, es per els religiosos una mostra del triomf de la llum sobre la foscor del
paganisme.