ESCALES I CASTELLS

 

ESCALES I CASTELLS

Les escales dels castells medievals foren construïdes per ser estretes i en espiral en el sentit de les agulles del rellotge degut a que tenien un propòsit de defensa fonamental.

Degut a que la majoria de soldats eren dretans, al pujar per les escales es veien obligats a lluitar des de un angle incòmode exposant el seu costat dret i limitant la seva capacitat d’atac. En canvi per els defensors baixaven amb molta més facilitat i podien balancejar les seves armes lliurament i usar la paret interior com escut. A més a més les escales es construïen amb els esgraons desiguals i mal il·luminats, dificultant encara més l’atac de l’enemic. Aquesta enginyosa arquitectura va estar una tàctica molt efectiva a l’hora de protegir la torre del castell.

CULTURA MILITAR

 

CULTURA MILITAR

 Un poco de Cultura Militar, ¿por qué usamos nosotros el mi .... para referirnos a un superior? 

Esto se remonta a la llegada de la dinastía de los borbones a España allá por 1767.

En esa época era común usar el “Señor” antes de cada profesión , así al médico se lo llamaba “Señor Doctor “ al docente “Señor Profesor “, "Señor Maestro", etc . Sabemos que señor en francés se dice monsieure, entonces, para llamar a, por ejemplo, un Capitán, se decía “Monsieure le Capitaine“, o a un Sargento "Monsieur le Sergent". Lo que luego fue abreviado a “Mon Capitaine” o " Mon Sergent", esta costumbre fue llevada a España, y al castellanizarse se sustituyó por el “ Mi Capitán“, "Mi Sargento", trato éste, que nosotros conocemos hoy.

Es así que el uso de “Mi“, no refiere a un adjetivo posesivo, sino por el contrario a un gesto de respeto sustitutivo de la palabra “señor”.

 

EL ROMANÍ

 

         

EL ROMANÍ

Humil i modesta herba de nom científic Rosmarinus officinalis, que es fa per els boscos i també es cultiva pels jardins, S’usa per: els nervis, mal de cor, desgana, fetge, remei pulmonar. A l’exterior combat els dolors articulars i és molt útil per tonificar el cos cansat després de treballs violents o de llargues caminades. També ens serveix per rentar i desinfectar llagues.

Diu una llegenda que quan la Sagrada Família fugia cap Egipte, el romaní va posar-se més branques i es va fer mes ufana per tal de amagar-la dels seus perseguidors. És per això que en altres indrets l’anomenen “Arbre de Maria” una planta beneïda que floreix tot l’any.

Mossèn Cinto Verdaguer en la seva poesia “Lo Romaní” fa referencia a aquesta llegenda i explica com les orenetes ensenyaven el camí a la Sagrada Família. Però el botxins del rei Herodes cada cop s’apropaven més i ja es podien sentir el repicar de les armes. Maria demana al tamariu que els vulgui acollir i aquest li diu que les seves branques son massa altes, que vagi als canyissos que li podran donar abric; però els canyissos no tenen cor i l’emmenen al romaní i aquest “si tenia fulla verda i de més verda es va revestí” mentre la Verge tremola i Jesús li somriu. Quan la llopada s’ha allunyat l’Infant diví va parlar així.

“Puix la vida tu em salvares,

romaní bon romaní,

les branques que són verdes

de flors les vull embellir,

com el mantell de la mare

de color blau turquí.

A quiscuna de ses festes

perquè vagis mes bonic.

ton vestidet d’esmaragda

jo sembraré de safirs...... “         

COSES DEL IDIOMA

 

COSES DEL IDIOMA

El senyor José Blanco Sanchez va escriure una carta al diari ABC en resposta a un comentari de Lucia Echevarria en un programa de la televisió estatal, en el que deia que: “Murciélago” es la única paraula en l’idioma espanyol que conté les cinc vocals. No sé qué en pensareu vosaltres però jo la trobo senzillament genial.

-       Estimados Señores:

acabo de ver en la televisión estatal a Lucía Echevarría diciendo que murciélago, es la única palabra que contiene las cinco vocales.

Mi estimada Señora:

Piense un poco i controle su euforia. Un arquitecto, escuálido, llamado Aurelio, dice que lo más auténtico es tener un abuelito que lleve traje reticulado i siga el arquetipo de aquel viejo reumático y repudiado que consiguiera en su tiempo ser esquilado por un comunicante que cometía adulterio con una encubridora cerca del estanquillo sin usar estimulador.

Señora escritora si el peliagudo enunciado de la ecuación la deja irresoluta, olvide su menstruación y piense en modo jerárquico. No se atragante con está perturbación, que no va con su milonguera y meticulosa educación. Y repita conmigo como diría Cantinflas: ¡lo que es la falta de ignorancia!

-       “I a mi m’agraderia pensar que aquest bon home potser treballava “en el Ayuntamiento de Orihuela”   

  

AMER I LA FESTA DEL "CRAC"

 AMER I LA FESTA DEL “CRAC”

Durant la guerra a finals del segle XVII, els francesos saquejaren i cremaren la vila d’Amer el dia 16 de juny de 1696 emportant-se les campanes del monestir.

Les autoritats i la resta de veïns de la vila demanaren autorització del Bisbe de Girona Miquel Pontic, per aplicar la suma de 700 lliures recaptades per l’almoina aleshores anomenada del “Cortó” per reimplantar les campanes que els francesos s’havien emportat.

Joan Antoni Climent abat del monestir de 1675 fins el 1701 va tenir la genial idea de tallar els massissos pilars del temple i aguantar els arcs i voltes mitjançant grups de quatre columnes de ordre dòric de uns dos metres i mig d’alçada assentades en un basament de un metre d’alçada. La finalitat d’aquesta agosarada reforma era la de donar visibilitat de l’altar major des de tots els punts del temple a tots fidels que assistien als oficis litúrgics.

Es diu que, quan es van treure els últims recolzaments de la vella estructura i la coberta va descansar sobre les noves columnes hi va haver una descomunal sotragada a tota la cobertura del temple, que ja  va quedar assentada fins avui en dia. Aquesta batzegada va consternar als assistents amb un gran “Crac” produït per l’assentament  i des de llavors cada any se celebrava una festa anual anomenada “La Festa del Crac”

Del llibre Amer de Jaume Marqués Casanovas (Germà del que per molts anys va ser el rector de l’església d’Amer, Mossèn Miquel)

CASTELL DE QUERMANÇÓ

 

CASTELL DE QUERMANÇÓ

És un castell construït damunt un turó encinglerat i de difícil accés sobre el poble de Vilajuïga, una fortificació exemplar del que van ser els castells catalans de defensa, capaços de resistir qualsevol força militar molt superior als poc defensors que hi cabien.

Relacionada amb aquest castell hi ha una llegenda que parla de fa molts i molts anys hi habitava una dama de gran bellesa però de vida dissoluta i regalada.

Després de viure uns quants anys en el castell, gastant tot el seu patrimoni, la noble dama va tenir que vendre el castell, els mobles i els seus bells i cars vestits vagabundejant per el món pobre, bruta i esparracada. I diu la tradició que la seva alimentació es reduïa a menjar pa amb nous. Això quedar recollit en un romanç que posa en boca de la desventurada dama aquests versos:

-       Ai, si jo hagués sabut

que el  pa amb nous era tan bo

encara fora la dama

del castell de Quermançó

Dedicat a tots els amics de Vilajuiga.

 

A LA VERGE DELS DOLORS

 

A LA VERGE DELS DOLORS

-       Per què plores, Dolorosa?

amb els ulls mullats pel plor,

ets la Mare, ets la Santa,

ets la Verge dels Dolors.

-     I, per més que et contemplem

no et tornem el teu somriure;

aquest fill, que avui plorem

dintre poc tornarà a viure.

-       Ja no ploris, alegria

llença lluny el mocador,

tan sols sigui per un dia

et vull treure el teu dolor.

-       Arranquem les set espases,

que atravessen el teu cor;

que només quedin les brases

d’aquest tan cruel record.

-       Dons, no ploris dolorosa,

Ja plorem els pecadors

per la Mare, per la Santa,

per tu, Verge dels Dolors.

Poema original de Josep Serrat i Gurt.

Amer festa dels Dolors de 1990