SERRALLONGA
Joan Sala
i Ferrer, alias “Serrallonga” nascut a Viladrau el 21 d’abril de 1594 i morí executat a Barcelona
el 8 de gener de 1634. El Dietari del Consell Barceloní recull la noticia de la manera següent:
Dilluns a VIII de gener
de 1634 fonch Joan Sala, àlies Serrallonga, natural de la parròchia de Viladrau
,bisbat de Vich, bandoler molt facinerós, cap de quadrilla que havia molts anys
que regnave. Fonch la sentència cent assots, axorellat (tallades les orelles), aportat
amb un carretó, atenallat, i fets quatre quartos i lo cap posat en una de les
torres del portal de Sant Antoni de la present ciutat. “Anima eius requiescat
in pace. Amen”
Convertit en un mite
tenim un munt de llegendes i cançons que
parlant de la vida i fets d’aquest famós bandoler. Una de les cançons tracta d’un
robatori en un hostal (alguns diuen cap a la banda d’Olot) com queda
immortalitzat en el cançoner d’en Josep Gibert “Cançons de Bandolers i Lladres de Camí Ral”
-
Trobant.me sense diners,
Jo i
la camarada mia,
Anàrem
a un hostal;
De diners
prou n’hi havia......
Se n’emportaren prop de
quatre-centes lliures, temps després el bandoler hi torna en aparença de client.
Entre ell i la hostalera hi ha un diàleg divertit:
-
Teniu gent de mala vida?
-
Bé, n’hi ha haguda per mi: m’han
robat tot quan tenia
-
Me’n dirà senyora hostessa, el
lladre quin nom tenia?
-
El traïdor d’en Serrallonga, llamp
que li llevés la vida!
(Jo
penso de baix en baix: “El que em desitges et vinga”.)
-
M’estressa comptem, comptem que
jo anar-me’n voldria.
-
Això val nou rals cabals, que és
una rodona lliure.
-
Els nou rals, ja els heu vist
prou, mestressa, posa’ls podríeu
en el
llibre dels perduts, junt amb les quatre-centes
lliures.....
i la cançó acaba amb
una fanfarronada de valent:
-
A la taula hi ha dos mossos,
que em
miren com jo me’ls mire
que
ell porten “flabiols”,
per
cert, jo també en tenia,
que si
ells haguessin “sonat”
jo també
“sonat” hauria.
El “flabiol” era el
pedrenyal, arma de foc emprada els segles XVI i XII que es disparava amb
pedrenyera (pedra foguera) igual que un trabuc, tenia l’avantatja de ser mes
curta i mes manejable malgrat que la seva potencia era menor que les altres armes
de foc de l’època.
