AMER I LA FESTA DEL "CRAC"

 AMER I LA FESTA DEL “CRAC”

Durant la guerra a finals del segle XVII, els francesos saquejaren i cremaren la vila d’Amer el dia 16 de juny de 1696 emportant-se les campanes del monestir.

Les autoritats i la resta de veïns de la vila demanaren autorització del Bisbe de Girona Miquel Pontic, per aplicar la suma de 700 lliures recaptades per l’almoina aleshores anomenada del “Cortó” per reimplantar les campanes que els francesos s’havien emportat.

Joan Antoni Climent abat del monestir de 1675 fins el 1701 va tenir la genial idea de tallar els massissos pilars del temple i aguantar els arcs i voltes mitjançant grups de quatre columnes de ordre dòric de uns dos metres i mig d’alçada assentades en un basament de un metre d’alçada. La finalitat d’aquesta agosarada reforma era la de donar visibilitat de l’altar major des de tots els punts del temple a tots fidels que assistien als oficis litúrgics.

Es diu que, quan es van treure els últims recolzaments de la vella estructura i la coberta va descansar sobre les noves columnes hi va haver una descomunal sotragada a tota la cobertura del temple, que ja  va quedar assentada fins avui en dia. Aquesta batzegada va consternar als assistents amb un gran “Crac” produït per l’assentament  i des de llavors cada any se celebrava una festa anual anomenada “La Festa del Crac”

Del llibre Amer de Jaume Marqués Casanovas (Germà del que per molts anys va ser el rector de l’església d’Amer, Mossèn Miquel)

CASTELL DE QUERMANÇÓ

 

CASTELL DE QUERMANÇÓ

És un castell construït damunt un turó encinglerat i de difícil accés sobre el poble de Vilajuïga, una fortificació exemplar del que van ser els castells catalans de defensa, capaços de resistir qualsevol força militar molt superior als poc defensors que hi cabien.

Relacionada amb aquest castell hi ha una llegenda que parla de fa molts i molts anys hi habitava una dama de gran bellesa però de vida dissoluta i regalada.

Després de viure uns quants anys en el castell, gastant tot el seu patrimoni, la noble dama va tenir que vendre el castell, els mobles i els seus bells i cars vestits vagabundejant per el món pobre, bruta i esparracada. I diu la tradició que la seva alimentació es reduïa a menjar pa amb nous. Això quedar recollit en un romanç que posa en boca de la desventurada dama aquests versos:

-       Ai, si jo hagués sabut

que el  pa amb nous era tan bo

encara fora la dama

del castell de Quermançó

Dedicat a tots els amics de Vilajuiga.

 

A LA VERGE DELS DOLORS

 

A LA VERGE DELS DOLORS

-       Per què plores, Dolorosa?

amb els ulls mullats pel plor,

ets la Mare, ets la Santa,

ets la Verge dels Dolors.

-     I, per més que et contemplem

no et tornem el teu somriure;

aquest fill, que avui plorem

dintre poc tornarà a viure.

-       Ja no ploris, alegria

llença lluny el mocador,

tan sols sigui per un dia

et vull treure el teu dolor.

-       Arranquem les set espases,

que atravessen el teu cor;

que només quedin les brases

d’aquest tan cruel record.

-       Dons, no ploris dolorosa,

Ja plorem els pecadors

per la Mare, per la Santa,

per tu, Verge dels Dolors.

Poema original de Josep Serrat i Gurt.

Amer festa dels Dolors de 1990

 

EL PA NOSTRE DE CADA DIA

 

EL PA NOSTRE DE CADA DIA

El pa és un dels aliments més antics del món que es perd en la nit dels temps i es remunta a milers d’anys. Des  de les primeres comunitats agrícoles que conreaven el blat fa més de 12000 anys.  

A Egipte la terra dels faraons fa un 6000 anys, foren els primers en desenvolupar tècniques de fermentació, variant els ingredients, textura i sabor, de fet podríem dir que el pa que mengem avui en dia te el seu origen en aquesta extraordinària civilització.

A Grècia ja hi havia forners i al pa es produïa  a moltes ciutats hel·lenes, van ser els primers en fer diferents tipus de pa, que eren utilitzats per les festes religioses. Provaven amb cereals diferents com blat, civada, ordi, i també el barrejaven amb mel, herbes i fruits secs. En un museu de Suïssa es conserva la “torta” mes antiga del 2800 aC. anomenada ”Torta de Corcelles”. El pa va passar de ser un aliment ritual per celebracions a convertir-se en al menjar per excel·lència. Molts dels antics poetes van escriure i nombrar el pa,  Homer Plató i molts d’altres. Ja en època romana, es va perfeccionar aquestes tècniques, establint fleques publiques en tot l’Imperi Romà on cada forner dominava l’art de la fermentació i  la cocció del pa.

Ja en l’Edat Mitjana el pa era l’aliment basic per la població europea sobretot en les comunitats rurals on el forner del poble també era el moliner. D’aquesta manera el pa es convertir en l’aliment basic de la població, pans compactes i nutritius fets amb farines integrals i d’altres cereals com el sègol o l’ordi.

La tecnologia del segle XIX va canviar definitivament la manera de fer pa, amb la introducció de el llevat específic per la panificació i el moli de cilindres va permetre obtenir farines més blanques i més fines fent el pa més lleuger i més esponjós que els pans densos que es produïen en els anys anteriors. El pa artesà  en les zones rurals va continuar com l’aliment basic de l’alimentació diària i la seva producció ha estat sempre lligada a la cultura i a les tradicions locals.  

     

LA SETMANA

 

LA SETMANA

Las setmanes ha estat sempre un espai de temps desconcertant en quan a la seva mesura , han estat tan variades com la gent que les han viscudes. Els antics grecs dividien el mes en tres setmanes de deu dies, en algunes tribus de l’Africa Occidental tenien la setmana de quatre dies, els antics pobles assiris ho feien en cicles de sis dies.

La setmana de set dies que actualment regeix per tot el mon , sembla ser que te el seu origen en els jueus i en el relat de la Creació, que segons el llibre del Gènesis al qual diu que : “Deu en el setè dia , va descansar”.

Els dies setmanals se solien contar a partir del diumenge ,Dies Dominica, dedicat al senyor. Els noms romans dels altres dies dedicats als astres coneguts aleshores i que han perdurat fins els nostres dies: dies Lunae (dilluns, de la Lluna), Martis (dimarts, de Mart), Mercurii (dimecres, de Mercuri), Iovis (dijous, de Júpiter), Veneris  (divendres de Venus). El dissabte primitivament estava dedicat a Saturn però per influencia hebrea s’adopta el nom de Sabbatum. El diumenge era per els romans el dies Solis, en els països de menor influencia hebrea han perdurat amb els noms de Samstag i Sonntag per el dissabte i diumenge en alemany , així també en angles amb les paraules Saturday i Sunday.           

ELS MESOS

 ELS MESOS

La raó de que els mesos tinguin un numero diferent de dies es deu a la reforma del calendari en temps de Juli Cèsar. En el calendari julià es va decidir donar 31 dies als mesos amb importància religiosa especial i 30 als de menor rellevància. Així dons , Gener derivat de Janus, deu roma de dues cares considerat el primer deu de les llars romanes.  Març derivat de Mart deu de la guerra , I Juliol  en honor del propi Juli Cèsar, i cal afegir també Agost en honor a August al successor de Cèsar , es conten com els mesos de 31 dies. Els mesos julians de setembre ( setè mes) i octubre (vuitè mes) es van convertir en novè i desè quan el papa Gregori XIII va passar el nou any Julia  (25 de març) al 1 de gener. En aquesta reforma de Juli Cèsar al calendari roma  cal  també mencionar la importància del segon mes de l’any Febrer, que es any bixest quan es divisible per quatre. Bixest una paraula que deriva del llatí   "bis sextus dies ante calendas martii ”. (repetir el sisè dia abans del primer dia de març ). Que corresponia un dia extra intercalat entre el 23 i el 24 de febrer.

SANDWICH

 

SANDWICH

 John Montagu nascut al 1718, era un noble britànic que ostentava el títol de IV comte de Sandwich una ciutat històrica de Anglaterra.

Les illes Hawai foren batejades per el capità James Cook al gener de 1778 amb el nom de ”Illes Sandwich” en agraïment al IV comte de Sandwich John Montagu qui el va recolzar en l’exploració de Pacífic amb els diners necessaris per construir quatre naus, amb les que no solament va descobrir aquestes illes sinó també la illa Montagu i administrativament part del territori britànic d’ultramar Geòrgia de sud i Sandwich del sud. Fou en el segle XIX quan es començar a utilitzar-se el nom de “Illes Hawai”  

La curiositat es que el “Sandwich” o entrepà porta aquest nom per el comte John Montagu, que es diu que era molt aficionat als jocs de cartes i durant llargues sessions de cribbage (un popular joc de cartes) i altres jocs amb les cartes, ordenava als seus ajudants que li preparessin un tall de carn salada entre dos llesques de pa torrat.

Aquesta manera de menjar li permetia seguir jugant sense necessitar coberts i sense que li quedessin les cartes i les mans greixoses per la carn.

Aviat es  va popularitzar a la ciutat de Londres i el nom Sandwich es va associar amb aquest tipus d’entrepà.