JOAN DE CANYAMÀS (HEROI I MÀRTIR)

 

JOAN DE CANYAMÀS (HEROI I MÀRTIR)

 Pagès i antic remença nascut al petit llogarret de Canyamàs (Maresme) famós per el seu frustrat regicidi en la persona del rei Ferran II dit el Catòlic.

Trobant-se el rei a Barcelona el 7 de desembre de 1492, i sortint de Tinell on hi havia tingut una audiència fou agredit per el pagès remença, que el ferí al clatell amb una espasa. El monarca es recuperà i restà guarit a les tres setmanes. L’autor de tan greu atemptat era un pertorbat mental d’acord amb la versió oficial però en Joan de Canyamàs era un remença descontent per els fets reials de no complir els acords després de la sentència de Guadalupe a més d’haver-hi motius de recel per les noves mesures, que no eren favorables als remences.

En el moment dels fets els guàrdies reials van saltar-li al damunt amb l’ intenció de matar-lo allà mateix, però el magnànim rei Catòlic va decidir que en comptes d’acabar amb ell tan aviat  seria mes profitós a nivell d’escarment popular muntar-lo sobre un cadafal amb rodes i torturar-lo fins a la mort amb els ciutadans com espectadors.

Cinc dies mes tard, entre les 11 i les 12h. el tragueren de la presó sobre el cadafal  per executà la sentència a la que fou sotmès.        

Amb un gran salvatge acarnissament fou torturat: mugrons arrencats amb estenalles roents, extremitats amputades a cops de destral,arrencar-li tires de pell, buidar-li els dos ulls fins que finalment morir dessagnat quan passava per el passeig del Born.

Andrés Bernáldez autor de les “Memorias del reinado de los Reyes Católicos”ens explica en la seva crònica:

-      Primeramente le cortaron la mano con la que dió al Rey, y luego con tenazas ardiendo le sacaron una teta, después le sacaron un ojo, y después le cortaron la otra mano, y luego le sacaron el otro ojo, y luego la otra teta, y luego las narices y todo el cuerpo le abocaron los herreros con tenazas, e fueronle cortando los piés, y después que todos los miembros le fueron cortados sacaronle el corazon por las espaldas”.

Cal tenir en compte que malgrat tot aquest esfereïdor suplici el remença Joan de Canyamàs va respondre amb una  gran resistència i coratge, sobre això  l’ historiador i cronista de l’època Miquel Carbonell ens diu en les “Cròniques d’Espanya”:

-      “May es mogué ne parla ne dehia res n’es complanyia, com si donassen sobre una pedra”.

Desprès del esgarrifós i sagnant capítol en la vida d’aquests dos homes, el rei Ferran II el Catòlic ha passat a  l’historia com el gran monarca temerós de Deu, gran defensor de la cristiandat i descobridor de Nou Món.

El pobre Canyamàs, el pobre desgraciat titllat de boig i descrit per les cròniques de l’època com “pagès, bar e traïdor malvat” ha passat a l’historia com l’home que atemptar contra un rei i el preu que en va pagar, tot per escarmentar una població que només volia defensar els seus drets per tenir una vida més digna.    

      

EL NOU MON

 

EL NOU MÒN

Abans de que Cristòfol Colom arribes a la illa de Guanahaní  l’any 1492, es diu que fenicis, irlandesos,víkings, egipcis, fins i tot els xinesos ja hi havien desembarcat a terres del anomenat nou món. De tota manera cap d’aquestes gestes ha estat científicament provada per tan la gloria del descobriment ha quedat per el Gran Almirall amb els seus patrocinadors els Reis Catòlics.

Un arqueòleg de la Universitat de Quebec va desxifrar unes inscripcions en aquesta mateixa província canadenca, que en una d’elles estava escrit  “ L’expedició ha travessat el mar al servei de Hiram" ( rei de la ciutat fenícia de Tiro i amic dels israelites) segons el seu descobridor aquestes inscripcions  foren redactades amb la llengua que es parlava a Líbia 5000 anys aC, per tant podríem considerar que els fenicis foren els primers en trepitjar el nou món. La possibilitat de que els marins fenicis haguessin arribat a les costes americanes amb anterioritat a la guerra de Troia, amb viatgers homèrics resulta bastant improbable, n’hi ha que associen aquelles llunyanes costes amb l’Atlántida de Plató.

Barry Fell, doctor del museu de la universitat de Harvard (Estats Units) personalment va afirmar que vaixells egipcis arribaren a Amèrica per l’oceà Pacific en els anys 230 o 231 aC, que el viatge fou planejat per Eratóstenes i les naus capitanejades per Rata i Mawi. Totes aquestes suposicions es basen en el desxiframent de unes molt antigues inscripcions que haurien deixat els viatgers en les cavernes de West Irian a Nova Guinea i en la cova de Tinguiririca en les muntanyes del centre de Xile.

Sembla ser que en aquesta caverna s’hauria trobat una llegenda escrita en maori antic que hi diu que fins allà hauria arribat la flota de Mawi i que – “El navegant reclama aquesta terra per el rei d’Egipte, per la seva reina i per el seu noble fill. Agost, dia 5 del any 16 del Rei" (en aquesta data ho era Ptolomeo III).

Aquesta teoria però, fou desautoritzada per el professor Mario Orellana Rodríguez, director del departament de Ciències Antropològiques i Arqueològiques de la Universitat de Xile. Que afirma que en la cova de Tinguiririca les pictografies rupestres de les parets son d’origen indígena i no corresponen a cap tipus d’escriptura i tampoc es poden traduir.

En un altre teoria se suposa que un monjos irlandesos s’instal·laren en la costa atlàntica d’Amèrica del Nord durant els segles VI i VII de la nostre era, arribant per el sud fins les illes Bahames. Hipòtesi basada en el  – “ Navigatio Sancti Brendani” – manuscrit que narra els suposats viatges de San Brendano ( 484 – 577)  cap a l’any 570.

 Probablement , desprès de la caiguda de l’imperi romà,  Irlanda es va veure amenaçada per les tribus teutòniques paganes que envaïen Europa Occidental i aquests monjos es van veure obligats a fugir buscant un refugi per ells i les seves tradicions cristianes.

Del Navigatio  es dedueix que els sacerdots i monjos irlandesos podrien haver desembarcat a les costes americanes 900 anys abans de Colom. Sant Brendano l’heroi del viatge llegendari degué arribar  a Madeira o potser a Terranova ( a la illa de San Brendano) però res de tot això es pot provar en primer lloc per les fràgils embarcacions irlandeses amb el cascs folrats de pells untades amb grassa  i per altre part el Navigatio considerat durant segles com una col·lecció de relats imaginaris plantejant seriosos dubtes de la  autenticitat del seu contingut.

Uns 400 anys mes tard a finals del segle X els intrèpids navegants noruecs i danesos  iniciaven els viatges d’exploració que segons algunes teories els portarien fins les costes orientals d’Amèrica del nord. Segons antics documents víkings, conduits per Bjarni Herjulsson foren els primers en arribar a América l’any 985.

L’any 1000 una expedició comandada per Leif Ericson, “Leif el afortunat” va partir per establir una colònia. Flateyarbok crònica islandesa on hi figura el viatge d’ Ericson i els seus homes que podrien haver desembarcat en la costa del Labrador i seguiren per el sud fins la zona del cap Cod. Segons aquesta crònica, van veure que hi creixien raïms silvestres per lo que li donaren el nom de Vinlandia. Es curiós que no existeixin vestigis de la comunitat nòrdica en la costa americana ni a Groenlàndia, fet que a partir del segle XIV les cròniques dels exploradors víkings deixen de mencionar Vinlandia, i certament si alguna vegada ha existit una colònia vikinga a Amèrica s’ esfumat amb el temps.

L’any 1965 un grup d’historiadors anuncien a tot el mon haver trobat la prova definitiva de que l’arribada de Leif Ericson a les costes americanes. Es tractava de un mapa de Vinlandia que recolzava la seva teoria.

El mapa contenia els dibuixos d’Europa, Africa i Asia en la part superior esquerra apareixia una gran illa amb el nom de “Insula Vilanda”  i a sobre  una inscripció en llatí – “Per voluntat de Deu, desprès d’un llarg viatge des de l’illa de Groenlàndia fins les parts mes distants al sud de l’oceà occidental, els companys  Bjarni i Leif Ericson van descobrir una terra molt fèrtil que fins i tot tenia parres i per això fou anomenada Vinlandia” –. Aquest  mapa fou exposat durant 8 anys en la Universitat de Yale com el tresor mes preuat de la seva col·lecció cartogràfica, fins a principis del 1974 que es va demostrar que el mapa era una falsificació.

Amb el transcurs dels anys i desprès de aquesta molt hàbil falsificació  que fou un dels nombrosos fraus històrics que han volgut restar mèrit a la gran epopeia del gran descobriment per  fins avui en dia la figura del almirall Colom com el gran navegant que creua l’oceà en busca de les Indies i sense ell saber-ho va arribar a un continent fins aleshores desconegut.    

           

                 

      

 

  

EL NEGOCIANT DEL SEGLE

 EL NEGOCIANT DEL SEGLE

 

El comte Victor Lustig (en realitat es deia Robert V. Miller) un alt funcionari del Ministeri encarregat de la conservació d’edificis públics, tenia reunits a cinc negociants de Paris explicant-los  que la Torre Eiffel tenia que ser enderrocada , perquè el cost de la seva conservació era enormement car. La torre representava unes 7000 tones de ferro de la millor qualitat i els cinc negociants que tots es dedicaven a la compra venta foren convidats a presentar ofertes de compra en sobre tancat.

Les ofertes no van tardar en arribar i al dia següent André Poisson, un acabalat home de negocis va rebre, la per ell gran notícia de que la seva proposta havia estat acceptada.

Al cap d’una setmana Poisson havia reunit els diners i es va convenir l’entrevista definitiva. Però, ¿perquè es  preguntava Poisson , es fan tan importants negociacions en un hotel en comptes del Ministeri?.

Lustig va invitar al seu secretari personal, un també estafador francoamericà de nom Robert Arthur Tourbillon mes conegut com Dan Collins a que sortís de l’habitació i li dirigí unes paraules explicant-li que: “La vida de un funcionari del govern no es fàcil, tenim que rebre alts càrrecs, anar sempre ben vestits i tot això amb el sou que guanyem no n’hi ha prou i tenim que buscar maneres de complementar el nostre sou”. Poisson va entendre de seguida que estava davant de un membre del govern que amb aquestes paraules li demanava un suborn. Poisson ho va entendre al moment , era evident que aquest tipus de suggeriments no es podien fer en els llocs oficials com a l’interior de un Ministeri. Va entregar sense mes dilació i sense altre queixa un xec certificat i una cartera plena a vessar de bitllets de banc ( com a pagament del suborn) i va marxar triomfal amb el document de venta.

Al cap d’una hora el xec era cobrat i Lustig mai va dir a quant ascendia la xifra que havia rebut. Desprès ell i Collins s’instal·laven en un luxós compartiment del exprés de Viena.

Lustig natural de Bohèmia fill d’un respectable ciutadà i Collins un modest estafador van viure un mes en un dels millors hotels de Viena  i cada dia llegint els diaris i la premsa de Paris, però res es deia de l’estafa. El comprador massa avergonyit del frau havia deixat el camp lliure als dos estafadors per tornar a vendre la famosa torre. Així ho van fer però aquest cop la víctima va denunciar l’estafa a la policia, encara que els dos delinqüents mai foren detinguts.

Una de les estafes mes conegudes i sonades de Lustig fou “la maquina d’impressió de diners”. Ensenyava als seus clients una petita caixa en la que prèviament hi havia introduït tres bitllets autèntics de 100 dòlars i demostrava de com era capaç aquell estri de copiar un bitllet amb la petita queixa de que necessitava per fer-ho unes 6 hores.

El client pensant que li donaria grans beneficis comprava l’aparell a un preu molt alt normalment uns 30.000 dòlars, durant les dotze hores següents efectivament la maquina produïa uns altres dos bitllets de cent, però després ja nomes sortia papers en blanc. En el moment que s’adonaven que havien estat estafats, el nostre estafador ja estava molt lluny del lloc dels fets.

Anys després Victor Lustig es trasllada als Estats Units on va conèixer al no menys famós gàngster Al Capone a qui va convèncer per invertir 50.000 dòlars en un acord de dipòsit. Lustig va mantenir els diners en una caixa  de seguretat durant dos mesos. Passat aquest temps es va reunir amb Capone per dir-li que el negoci no havia anat bé, per suposat Lustig no havia fet res nomes tenir i guardar els diners,  Capone impressionat per la integritat i sinceritat del estafador el va premiar amb 5000 dòlars que va afegir al diners que ja havia aconseguit. 

L’any 1930 Lustig es va associà amb un químic de Nebraska de nom Tom Shaw un expert en fabrica plaques gravades per d’impressió de bitllets de banc falsificats. Organitzaren una xarxa de falsificació amb l’ intenció de  fer circular cents de mils bitllets falsos per tot el país.

El 10 de maig de l’any 1930 Lustig fou detingut per agents federals amb càrrecs de falsificació després d’una trucada anònima feta per la seva amant Billy May gelosa al assabentar-se  de que Lustig tenia una relació amb la jove amant del seu soci Shaw.

El dia abans del judici va fer escàpol de la Cámara  Federal de Detenció de la ciutat de Nova York. Fou capturat de nou 27 dies desprès a Pittsburgh. Lustig es va declarar culpable en el judici i fou condemnat  a 20 anys de reclusió a l’illa d’Alcatraz ( California). El 9 de març de 1947 va contraure pneumònia morint-se dos dies desprès en el Centre Mèdic Federal per reclusos de la ciutat de Springfield (Missouri).    

 En el seu certificat de defunció, en la casella on constava la seva ocupació figurava “aprenent de venedor”.

ELS PRIMERS AMERICANS

 

ELS PRIMERS AMERICANS

L’any 1954 en José Cortés treballava  obrint una rasa en el terreny que tenia a uns 30 km de la ciutat de Mèxic, l’aixada va topar amb quelcom dur, era un crani. Els arqueòlegs mexicans de seguida varen excavar el lloc i descobriren les despulles de un dia de caça que hauria tingut lloc 11000 anys abans. Uns valents i encoratjats caçadors van abatre un mamut a la llera de un pantà on el van matar i esquarterar. En José Cortés havia trobat l’esquelet d’un mamut i algunes armes primitives.

A uns pocs centenars de metres van descobrir mes ossos d’animals però el mes important fou un esquelet d’un caçador ( avui en dia conegut com l’Home de Tepexpan) mesurava 1’67m. i va morir a l’edat de 60 anys, 9000 anys aC.

Amb aquest i altres descobriments impulsaren les investigacions sobre els primers pobladors del continent americà. Actualment es creu que els primers homes procedents  d’Àsia arribaren a Alaska per el estret de Bering,que aleshores era un istme fa uns 32000 anys. Aquesta l’avala una troballa l’any 1966 d’uns ossos animals que mostren manipulació humana vora el riu Old Crow al nord del Yukon, la proba mes important i fefaent  es un estri fabricat amb os de  una cama de caribú, anomenat descarnador per els arqueòlegs que s’usava per  escorxar els animals i obtenir la pell per fer-se’n vestits i abrics, l’eina en un extrem era pla a forma d’espàtula i la vora era dentada amb aspecte de serra i que Segons el mètode del carboni radioactiu dona una antiguitat de 27000 anys.

Sembla ser que els primers pobladors d’Amèrica vinguts del continent asiàtic eren ja uns excel·lents agricultors fa aproximadament  8000 anys,  les tècniques agrícoles i ramaderes es creu que eren ja autòctones perquè, uns 2000 anys abans les aigües de l’Oceà Àrtic havien inundat l’estret de Bering i separat el nou món de l’antic.

Cap el 5000 aC. el Mon Antic sabia domesticar els cavalls,i pasturar els ramats d’ovelles, porcs, cabres i el bestiar boví. Cap d’aquests animals existia en el continent americà però a Mesoamerica  hi havia ànecs, galls d’indi, gossos i tambe abelles  que amb el temps foren domesticats. Els agricultors començaren a servir-se de les llama com bestia de carrega i l’alpaca per la seva llana. I mentrestant en el nostre mon antic es cultivava blat, civada, sègol, llenties i cigrons. En el Nou Món s’obtenia de la terra el blat de moro, fesols, patates, cacau, carbasses i tomates.

Mistery Hill es considerat el Stonehenge dels  Estats Units, situat  a North Salem ( New Hampshire ) i compren un conjunt d’edificacions de pedra, pous i càmeres subterrànies tot plegat ocupant unes 5 hectàrees. En el centre hi ha una pedra plana que s’estima que pesa unes cinc tones i l’anomenen Taula dels Sacrificis, doncs es creu que era el lloc on immolaven les víctimes. Les columnes de pedra que envolten tot aquest conjunt semblant estar relacionades amb les estacions de l’any.

Juntament a uns utensilis fabricats per l’home s’hi hi troba carbó vegetal amb una antiguitat comprovada científicament, es remunta a 2000 anys aC.

A Nova Anglaterra s’han trobat uns 150 llocs com aquest i hi ha una teoria que els relaciona amb la cultura de l’Edat del Bronze d’Europa.

ARMES SENSE PÓLVORA

 ARMES SENSE PÓLVORA 

Molt abans de que el món occidental utilitzes les armes de foc amb la invenció de la pólvora, els exercits contaven amb una gran varietat de ingenis per llançar projectils contra els seus enemics.

Un dels mes poderosos era “la ballesta” o tambe anomenat escorpit usada per les legions romanes. Consistia en un gran arc disposat sobre una plataforma que podia llançar una pedra de dos quilos i mig a una distancia de 500 metres. En el setge de Roma del any 537 imposat per Vitigés rei dels Ostrogots durant les guerres gòtiques,un dels seus cabdills fou clavat en un arbre per el dispar de un dard de ballesta, tres segles mes tard Paris fou assetjada per els víkings tambe dits normands (gent del nord) un dard de ballesta travessa netament tres dels assaltants.

Un altre maquina digna de menció era “la catapulta”un arma equivalent al morter modern que llançava els projectils. El braç de la catapulta amb un bol per els projectil en una punta, que el ser girat cap enrere tensava una corda feta de tripa d’animals. El braç es disparava cap endavant i era parat per una barra creuada llençant el projectil a uns 500 metres.

Aquests dos grans ingenis la ballesta i la catapulta s’utilitzaren fins el segle XII. L’antic mètode de trenar intestins animals per tenir la tensió necessària  fou d’alguna manera oblidat des de feia temps i en el seu lloc s’usaven cordes. Això vol dir per exemple que les maquines utilitzades per  els creuats no eren tan poderoses com les romanes. La solució fou una nova maquina de guerra que anomenaren “trabuc”, que no te res a veure amb l’arma de foc posterior que coneixem amb el mateix nom.   

 Aquest trabuc era una maquina d’artilleria semblant a la catapulta però a mes a mes portava un contrapès que feia oscil·lar el braç i disparar el projectil. N’hi havia de colossals amb un braç de 15 metres de longitud i un contrapès de 10 tones que podia llençar una pedra de 140 kg ames de 600 metres.

Les pedres no eren els únics projectils que llençaven. Els trabucs s’utilitzaven tambe per llençar el temut foc grec. Una mescla altament inflamable de sofre, quitrà, resina, nafta i estopa que remullaven amb trementina, cendra vegetal, i sallitre. Aquesta mescla ha estat considerada la gran arma dissuasòria de la baixa edat mitjana, la seva qualitat mes terrible era que l’aigua avivava mes les flames. Durant segles el secret de la fabricació del foc grec nomes fou conegut per els bizantins, que va fer la seva flota invencible fins que en el segle IX els àrabs van descobrir la formula i aviat la van utilitzar en contra l’imperi bizantí.

Utilitzaven tambe altres tàctiques mes subtils. De vegades els trabucs s’usaven per atemorir l’adversari, llençant els cadàvers d’enemics  o presoners vius sobre les muralles dels assetjats. Tambe es llençaven cavalls i animals putrefactes per estendre la pesta.

L’any 1442 durant el setge de Carolstein foren bolcats sobre la població 200 carros de fems.

Ha quedat constància de que  una de les ultimes ocasions que es va fer servir un trabuc fou en el setge de Rodes. Els  turcs batien la plaça amb canons pesats, però els cristians van construir un trabuc amb que varen aconseguir silenciar l’artilleria pesada de l’enemic.

Els dies del trabuc es van acabar amb la gran invenció de la pólvora empleada inicialment per els xinesos en el segle IV aC., i no fou coneguda per el mon occidental fins el segle XV en que es començaven a construir canons que resultaven terriblement insegurs.       

EL NEGRE DE BANYOLES

 

EL NEGRE DE BANYOLES

 Era temps de vacances i com molts altres dies, les tertúlies en el bar de la piscina alternant els banys amb cervesa i refrescos, no sé com ni de quina manera va sorgir el tema del “Negre de Banyoles” entre els tertulians que ens ajuntàvem cada dia hi havia un amic francès de nom Jean Louis que al sentir tal historia no donava crèdit a les nostres paraules. Li semblava tan histriònic i increïble el tema que no s’ho creia. De fet te raó un esser humà  dissecat es feia dificil d'entendre en el segle XX que es quan es va destapar tot aquest enrenou.

Tot va començar quan......

Els germans taxidermistes germans Jules i Edouard Verreaux van presenciar un enterrament  de un varo de la ètnia San o boiximà cap de una tribu del Kalahari de Botswana, que amb nocturnitat i amagats de tothom van desenterrar el cos per dissecar-lo a l’any 1830 per portar-lo a Paris.

L’any 1916 fou adquirit per el naturalista Francesc Darder (que fou tambe el primer director del Zoo de Barcelona) i exposat en la sala del home en el Museu Municipal Darder d’Història Natural de Banyoles, exposat en una vitrina, naturalitzat,guarnit amb plomes, llança i escut, al costat d’altres mòmies. Jo mateix, en els meus anys d’estudiant havia anat en excursions on es feien visites en aquest museu, per tant recordo perfectament la vitrina amb el negre.

El cos va romandre exposat en el museu sense cap controvèrsia fins que el 29 d’octubre de 1991, Alphonse Arcelín un metge d’origen haitià resident a Cambrils on va ser regidor de l’ajuntament pel PSC, va iniciar una campanya de denuncia contra la situació del boiximà. Va sol·licitar mitjançant una carta a Joan Solana alcalde de Banyoles la retirada immediata de les restes exposades al públic.

Aquest incident, va atreure l’atenció dels mitjans de comunicació que han van fer –ne un ressò molt important.

El primer pas per tornar el “negre” al seu lloc d’origen Botswana, es va realitzar al mateix any 1991, quan el  aleshores secretari de la UNESCO el català Federico Mayor Zaragoza es va reunir amb l’alcalde de Banyoles Joan Solana. Mes tard Kofi Annan  va arribar a Secretari General de la ONU  es va interessar per l’assumpte i tambe va parlar amb l’alcalde per la retirada del boiximà dissecat.

Durant aquests temps el negre havia adquirit molta fama i era  molt comú escoltar en anuncis diplomàtics referències al negre exposat

Alguns governs africans anunciaven i mostraven el seu suport a Arcelín que havia enviat diverses cartes a la premsa i a diversos caps d’estat africans.

En 1997 l’assumpte va ser discutit en diverses sessions tant en  les Nacions Unides com en l’Organització per la Unitat Africana , va ser en aquest any que el boiximà va ser retirat del museu Darder, aquest fet va molestar indignà molt als habitants de Banyoles que el consideraven com un membre de la família.

Al govern de Botswana va oferir tota mena d’ajuda i col·laboració a l’organització per la Unitat Africana a favor del soterrament del negre, una vegada fos retornat a l’Àfrica.

Davant les pressions per la retirada els veïns de Banyoles  mitjançant l’associació Amics dels Museus van presentar 7300 signatures en contra la repatriació del seu “negre”.

L’any 2000 desprès de mesos  de polèmiques , li llevaren la vestimenta ,la llança, la pell i la careta que va vestir en el museu Darder , el cos va ser enviat al Museu Nacional d’Antropologia d’Espanya a Madrid  on els seus ulls, pèl, òrgans i fins i tot els genitals van ser extrets. El crani i la resta d’ossos van ser enviats en un taüt a Botswana ja en el 2007.

Finalment va ser enterrat el 4 d’octubre del 2010 al parc Tsholofelo a Gaborone, amb honors reservats fins ara per herois nacionals. En el acte hi van assistir representants d’Espanya a Botswana i de l’Organització per la Unitat Africana així com la plana major de l’exèrcit i de la societat civil d’aquest país de l’Àfrica Austral.             

ORIGENS: LA BARRETINA CATALANA

LA BARRETINA CATALANA

 

Amb uns orígens ben misteriosos la peça de roba que ens identifica a tots els catalans es ni mes ni menys que la barretina, feta de llana en forma de bossa, de color vermell  amb un ribet negra al final.

Es creu que podria venir de la regió de Frígia que per el 1500 aC era el centre dels dominis hitites, per això es coneix com barret frigi arreu del mon. Si ens endinsem mes en la nit dels temps ens trobem vestigis de la nostre barretina tambe en els pobles etruscs en les peces d’art d’aquest poble hi trobem el barret frigi en les representacions de les amazones, una antiga nació de guerreres llegendàries, temudes per la seva destresa amb l’arc i el seu coratge i valentia.

Al voltant del segle IX aC en les terres de Israel i Palestina un obelisc negre de Shalmanaser III ens mostra els reis d’Israel i Gilzanu amb barretines i al rei Jehú esta acompanyat d’un seguici de servents amb el barret frigi.

Alguns historiadors parlen d’un origen gairebé tan antic com les mateixes civilitzacions i la barretina podria tenir un origen a l’Alt Egipte en època predinàstica o sigui entre cinc i set mil anys. Pobles que l’ han anat transmetent durant molts segles mitjançant el comerç, la guerra, la religió i la cultura.

En temps de l’imperi romà el barret frigi amb el nom de “pileus” l’usaven com a distintiu els liberatus ( els esclaus alliberats). Amb la caiguda de Roma , apareix un barret frigi en un mosaic de l’església bizantina de Sant Apol·linar el Nou a la ciutat de Ràvena: els mags d’Orient van adorar a Jesús i tots tres porten la barretina.

També va ser utilitzada com a símbol de llibertat  durant la guerra d’independència dels Estat Units i durant la revolució francesa ja en el segle XVIII i clarament se li dona un clar simbolisme de llibertat  i República. Es present en els escuts del Senat i de l’Armada dels Estats Units.

A Catalunya la barretina es començar a fer-ne ús per la segona meitat del segle XVII, fins la segona meitat del segle XIX, especialment en les grans ciutats on es va substituir per la gorra amb visera, per les zones rurals es va continuar usant fins el segle XX.

Actualment la barretina es considerada un símbol de  catalanitat i s’utilitza en acte folklòrics com poden ser ballades de sardanes o les figures del pessebre com el caganer.

Durant el segle XX els personatges que mes han popularitzat la barretina son sens dubte Jacint Verdaguer i Salvador Dalí.

Aquesta barretina, al barret mes antic d’Europa, que tan identifica al poble català es casualment el símbol de llibertat d’aquells pobles que han esdevingut una República lliure i democràtica desprès dels seus llargs i de vegades penosos processos.