SOMRIURE
Un somriure no costa res i produeix molt, no dura més que un instant,
però el seu record pot ser etern. Dona felicitat als de casa i dona suport a la
feina. I si t’ensopegues amb algú que no sap donar un somriure ,dóna-li el teu,
perquè ningú té tanta necessitat d’un somriure. Com el que no pot donar-lo als
altres
Mahatma Gandhi
EL BANDOLER
Un de les primeres cançons
d’èxit de Lluis Llach fou “El Bandoler” qui era aquest bandoler de sobrenom
anomenat en “La Pera”
Sembla ser que va néixer
a Valls el 7 de setembre de 1791, quan tenia deu anys va entrar en un hort del
Mas Robuster situat a les afores de Valls amb uns amics i el propietari el enxampà
robant peres i els va perseguir, en Joan s’hi va encarar i va rebre un
mastegot. I el futur bandoler li va respondre: “ els nens es fan grans i no
oblidaré el que ha passat”
El 30 de setembre de
1809, eren temps de la guerra del francès, Serra va estar reclutat i un dia
portant el fusell va disparar i matar el caporal Francesc Rosell, qui l’havia
amonestat de paraula per haver robat una barretina a Vila-rodona. En Serra es
va escapar i canviar de bàndol, es va unir a un grup d’afrancesats amb carta
blanca per fer el que li donés la gana. Els anomenaven “els caragirats”.
Diuen que Serra es va
distingir per la seva crueltat matava per el gust de matar i trobava plaer en
veure agonitzar i morir a les seves víctimes, això si diuen que donava temps a
la víctima per resar un Crec en un Déu i després posava dos ciris a la verge
del Carme de Valls.
Un dia de novembre de
1814 en Serra va tornar al mas Robuster, va recordar al pagès la trobada 14
anys abans i el va estomacar i malferir de valent fins a creure’l mort. però el
pobre pagès durant la seva agonia va tenir temps d’explicar la historia a uns
coneguts que el van auxiliar i per aquell fet d’haver matat un home per una
pera li queda el sobrenom de “La Pera”.
El 4 de maig de 1815
fou detingut en el Mas d’en Simó on hi vivia la seva companya. La seva execució
no es va produir fins el 19 desembre del mateix any. El van sentenciar per la
mort de tres persones i l’incendi de tres masos. Entre els morts que se li
imputaven no hi havia la del mas Robuster que va donar origen al seu sobrenom. En
Joan Serra “La Pera” va morir penjat a la forca i posteriorment esquarterat. Aquell
dia Valls s’ompli de gent que va voler seguir i veure la mort del famós i cruel
bandoler.
DONUTS
Un d’aquests mariners Gregory Henson va
decidir posar fi al malestar que causava la crua massa del Dònut amb una simple
però revolucionaria idea. Amb una llauna de pebrots va tallà el centre de la
massa.
El resultat fou el Dònut tal com el coneixem
avui en dia, rodó amb un forat al mig perfectament cuit per dins i per fora. La
seva ocurrència no solament va solucionar els problemes de mal de ventre des
mariners, sinó que ràpidament es va fer molt popular i amb al temps conegut
arreu del mon.
Gracies al seu ofici de mariner Henson va
portar la seva recepta per tot el mon canviant la historia de la rebosteria.
Així que quant te mengis un Dònut
recorda que el seu aspecte es va crear per el mal de panxa.
BRUIXES
En el context històric de la mitologia catalana sobre bruixes trobem que entre els anys 1616 i 1622 unes quatre-centes dones van ser acusades i ajusticiades pel fet de ser considerades bruixes. La majoria eren acusades de fer pactes amb el diable perquè les dotes de poders sobrenaturals , per això era necessari passar per un ritual d’iniciació en que renegaven de la fe cristiana per fer tot el mal possible.
Alguns dels delictes eren fer mal a traves de conjurs màgics amb la mirada , amb aliments o amb objectes embruixats , provocar accidents als pagesos o al bestiar. Els mes temuts per la població eren els relacionats amb els fenòmens meteorològics: Fer caure pedra , fortes pluges , boira o les temudes glaçades. Potser serà per aquests fenòmens que es diu que “quan plou i fa sol , les bruixes es pentinen”.
Moltes de les dones que varen morir torturades , penjades o cremades eren senzillament remeieres o llevadores , dones que tenien un ampli coneixement de la natura , de les herbes que curaven, les verinoses i també de les que mataven coneixements que passaven d’una generació a l’altre i que normalment s’usaven no per fer mal sinó per curar , no obstant la població creia en la existència de bruixes i en el seu poder per fer mal , se’n protegien amb diferents mètodes com: beneir o perfumar objectes i cases , pintar les finestres de blau , posar creus de palmó a les portes d’entrada , tenir sempre pa al calaix etc.. mètodes que podien ser molts i diversos depenent de la imaginació popular que hi feia estralls , tot valia per contrarestar el poder de les bruixes.
En el segle XXI la societat actual ha transformat la imatge i el concepte que tenim de les bruixes tradicionals mitificades per el cinema , la literatura o la tradició oral mes remota.
Les bruixes d’avui en dia reencarnades amb el domini de les ciències ocultes dediquen bona part de la seva activitat professional a predir el futur mes immediat de la gent que les visita mitjançant la carta del tarot , la bola de cristall o qualsevol altre de les tècniques màgiques sovint importades de les mes antigues civilitzacions .
VILAJUIGA
“Terme amb bon vi i
aigua per fer pair” es diu per referir-se a aquest poble empordanès. La cooperativa
vinícola fou fundada l’any 1947 amb la producció mes forta de vins rosats, cal
destacar també els vins negres de la varietat anomenada “lledoné” que per les seves
característiques aromàtiques es consumeix jove.
En quan a l’aigua lítica
i bicarbonatada sòdica se li atribueixen grans qualitats curatives. Hi ha una
recepta recollida per Narcís Pijoan que serveix diu, per guarir la frigidesa
masculina. “Agafeu un petricó d’aigua de Vilajuiga, mirant de servar tot temps
l’alta temperatura que té quan brolla de la deu. Trinxeu una ceba de Vila-sacra
i barregeu-ne el suc amb mel i nyanya de vint-i-dues garotes de Llança que tot
plegat faci la xup-xup amb l’aigua de Vilajuiga el temps de resar vint-i-dues jaculatòries.
Coleu la pasta després amb un drap de fil, i deixeu-ne anar després algunes
gotes amb una ploma de perdiu damunt del membre malaltís. L’erecció violenta no
es farà esperar, amb gran delectació i gatzara de quantes fembres plaents hi
hagi al costat”
Corre una llegenda de
la comtessa de Molins que després d’haver viscut com a novícia al convent de
monges de Garriguella va tornar amb els seus homes que estaven amagats al
castell de Quermançó. Però aquests s’havien entregat a una vida arrossegada i
entregats a la beguda i a les dones. La comtessa va decidir posar fi a aquesta
disbauxa i una nit d’estiu de 1826 va baixar al soterrani del castell amb una
torxa i va encendre la pólvora que hi
havia encara acumulada del exercit napoleònic. El castell va volar i també i
moriren la comtessa i els lladres.
-
Toqueu, toqueu campanes
el vostre
plany de tristor
es morta
sota les torres
la Comtessa
Quermançó
qui no
plora aquesta dama
te sentiments
molt roïns
puig ha
mort plena de gloria
la Comtessa
de Molins.
HUMANS
Una vegada li preguntaren
a un filòsof : què al és que més li sorprenia dels humans? I ell va respondre
-
Les persones que perden la
salut per guanyar diners i després perden els diners per recuperar la salut. Per
pensar amb ànsia en el futur oblidant el present de tal forma que acaben per no
viure ni el present ni el futur..... viuen com si mai s’anessin a morir i moren
com si mai haguessin viscut
L’ANY DE LA PICOR
Segur que no es la primera vegada que sents aquesta expressió “és de l’any de la picor” i el que si sabem i n’estem segurs es que l’any de la picor fa referencia a moltíssim temps enrere.
L’any 1471va ser una època de molta fam a causa de la pèrdua de bona part de les collites. I per si no en tinguessin prou per l’escassetat de recursos durant aquell any també hi va haver una gran plaga de puces arreu del territori català. Les puces no paraven de reproduir-se i picaven a la dèbil i afamada gran part de la població.
Un cop acabada la plaga i passats uns quants anys es va començar a fer servir aquesta expressió que ha arribat fins els nostres dies. N’hi ha que diuen que “l’any de la picor” es la versió curta de l’expressió original que aleshores es deia “De l’any de la picor, quant tothom gratava”
