APATS DE NADAL

 APATS DE NADAL

Aquests dies de grans festivitats , on totes les famílies es reuneixen al voltant de una taula , gaudint de beures i menjars , ve de una llarga tradició que es perd en la nit dels temps .

En el any 1267,  la ciutat de Barcelona  va signar , a Pedralbes , la concòrdia de pau amb Joan II ,fou fet un solemne dinar a la sala major del palau reial , es a dir al salo del tinell. Hi van concórrer mes de un centenar de persones.

Segons consta en la documentació conservada en l’Arxiu de la Corona d’Aragó  per l’àpat reial d’aquell Nadal de l’any 1267 es van consumir :   31 moltons , 350 ous, 30 parells de conills , 12 parells de perdius , 36 parells de capons , 5 parells d’oques , 5 quarteres de pa (una quartera de blat equivalia a 55 kg), 228 quartans de vi (el quarta equivalia a 6’12 litres) , deu sous de neules i altres coses. Els convidats la vigília havien menjat cols amb panses , peix , cigrons , castanyes , nous , i neules.

ELS PICTES

 

ELS PICTES

Fa uns 2000 anys a les terres salvatges del nord de Britannia vivia un poble que ni tan sols el totpoderós imperi romà va poder conquerir “els pictes”

Per els romans eren poc més que salvatges despullats i amb llança. Però la realitat era un altre, eren formidables guerrers amb el cos cobert de tatuatges  blaus i amb cadenes de ferro com signe de riquesa. No necessitaven roba les seves marques eren el seu blindatge. Juli Cèsar en queda tan impressionat d’ells que va escriure – “ És tenyeixen amb pintures blaves, que fa que el seu aspecte sigui aterridor, porten el cabell llarg i s’afaiten tot el cos menys el cap i el bigoti”.

El nom de “pictes” (els pintats) els hi fou donat per els romans , cada cos era un llenç de símbols d’animals i poder. Anaven a guerrejar coberts d’art i de feres desafiant a les legions més poderoses de la historia.

Durant segles els pictes van defensar les seves terres contra les invasions però no fou l’espasa qui els va vèncer, fou la Creu.

En el segle IV començaren arribar missioners entre ells Sant Columba que segons la llegenda va derrotar un monstre al riu Ness per guanyar-se el respecte dels clans pictes. Amb el temps la creu va guanyar als tatuatges i la paraula es va imposar al crit de guerra.. i poc després ... van desaparèixer.

Cap el segle X van fer fonedissos de la historia com la boira de les Highlands escoceses no van deixar llibres ni tan sols testimonis escrits. Avui en dia tot el que sabem d’ells es del que ens expliquen els que van intentar conquerir-los i mai ho van aconseguir.      

 

LES RELIQUÍES DEL COMTE TALLAFERRO

 

LES RELÍQUIES DEL COMTE TALLAFERRO

Sabíeu que Besalú i Olot van estar a punt d’enfrontar-se per unes relíquies?

Les relíquies dels patrons de Besalú, Sant Prim i Sant Felicià, van arribar a la vila gràcies al comte Bernat Tallaferro amb motiu de la consagració del nou temple de Sant Pere, integrat en el monestir benedictí fundat l’any 977 pel comte-bisbe Miró.

Durant segles, aquestes relíquies van ser considerades un dels tresors més preuats de la vila. Però al segle XVII va esclatar una controvèrsia que va sacsejar la comarca.

L’abat Fontanella, simpatitzant de la gent d’Olot, va prendre una decisió que els besaluencs van considerar imperdonable: traslladar les relíquies de Sant Prim i Sant Felicià a l’església parroquial de Sant Esteve d’Olot.

La notícia va caure com una galleda d’aigua freda a Besalú. La indignació va ser tan gran que, segons expliquen les cròniques, una multitud armada es va dirigir cap a Olot disposada a recuperar els seus sants patrons. La intervenció de les autoritats va evitar que la situació acabés en un greu enfrontament entre les dues poblacions.

Davant la magnitud del conflicte, la qüestió va arribar fins a Roma. Finalment, l’any 1619, la Santa Seu va dictaminar que les relíquies havien de romandre a Sant Esteve d’Olot. La decisió va provocar una profunda decepció entre els habitants de Besalú.

La llegenda diu que l’abat Fontanella, conscient del malestar que havia generat, no va tornar mai més a posar els peus a la vila comtal i es va establir definitivament a Olot.

Malgrat haver perdut les relíquies, Besalú mai no va renunciar als seus patrons. Encara avui, Sant Prim i Sant Felicià continuen essent els protectors i patrons tradicionals de la històrica vila comtal.

 

JAN PETIT

 

JAN PETIT

En Jan Petit és una cançó i una dansa tradicional catalana, segons Joan Amades a principis del segle XX, en alguns llocs aquesta cançó també es cantava i ballava per carnestoltes amb una coreografia eròtica en la qual el terme “dit” era interpretat en sentit figurat.

La cançó deu el seu origen a Joan Petit un pagès occità que al 1643 va capitanejar la “Revolta dels Crocants” a Vilafranca de Roergue contra el rei de França Lluis  XIV. Quan va ser capturat, va estar condemnat a mort al suplici de “La Roda” un dels més cruels que mai s’han vist, i aquesta es la raó perquè en la cançó es citen diferents parts del cos que s’anaven mutilant mentre la feien girar.

Consistia en lligar el condemnat en una roda mentre el botxí li anava trencant els ossos amb un mall per dislocar-li les extremitats, sempre procurant no causar-li hemorràgies internes letals, fins al punt que es podia tocar el cap amb els turmells. Llavors es pujava la roda damunt de una columna i es deixava al pobre desgraciat allà dalt fins que moria de dolor. Aquest fet va generar aquesta cançó popular encara vigent a Occitània, a Catalunya i també amb alguna variació al País Basc on es coneix amb el nom dep7 “ Ipurdi Dantza”. On es canta que en Jan Petit ballava per el rei de França amb els membres que li anaven trinxant, ara un dit, ara la mà, ara un braç, ara un peu.......... així ballava en Jan Petit   

 

QUIZ

 

QUIZ

L’origen de la paraula “Quiz” es força misteriosa i té varies teories, la més acceptada es que aquest mot té el seu origen al final del segle XVIII i es conta que: En el any 1780, un empresari de teatre de la ciutat de Dublín (Irlanda) de nom Richard Daly va apostar que en 24 hores introduiria una nova paraula a la llengua anglesa. Durant tota una nit es va dedicar a pintar amb guix la paraula “Quiz” en un munt de parets de la ciutat. Al dia següent l’estranya paraula estava en boca de tothom, però ningú sabia el que significava. Així el vocable es va convertir en sinònim de pregunta o proba, especialment més tard ha donat nom a un conjunt de preguntes.

Des de aleshores la paraula Quiz ha estat emprada per referir-se ha un petit test  i s’ha mantingut en el idioma com una forma popular per avaluar coneixements.     

 

 

WILLIAM WALLACE

 

WILLIAM WALLACE

William Wallace simbol de la rebel·lió escocesa contra la corona anglesa fou capturat prop de Glasgow i traslladat encadenat a Londres. El seu nom ja era llegenda entre els guerrers i pagesos escocesos que l’usaven per donar exemple del preu de la desobediència.

Wallace no era un noble, no pertanyia a cap família poderosa ni buscava la gloria personal. Era un home nascut a Elderslie un petit poble i format dins la convicció de que cap estranger podria governar la seva terra.

L’espurna que provocar l’alçament fou l’execució de la seva dona Marion Braidfute assassinada per soldats anglesos.

Amb només un grapat d’homes va desafiar a l’exercit més poderós d’Europa, la seva victòria al 1297 “Stirling Bridge Battle” (Batalla del Pont de Stirling) va sorprendre a Eduard I conegut com “Hammer of the Scots” (Martell dels Escocesos). Durant aquest  temps Wallace fou nombrat “Guardian of Scotland” una distinció que simbolitzava la independència d’un poble que es negava a rendir-se.

Però el poder militar i polític anglès era implacable i venjatiu. Al 1298  el seu exercit fou derrotat  i dispersat a Falkirk. Wallace va fugir convertint-se en un fugitiu durant anys, mentre la noblesa escocesa negociava per la seva rendició. Finalment i traït per un dels seus fou entregat els anglesos i traslladat a Londres per ser jutjat.

El 23 d’agost de 1305, al davant d’una multitud de gent reunits a Smithfield, Wallace va escoltar la seva sentencia “culpable d’alta traïció”. La seva resposta va ser una frase que ha sobreviscut al temps i encara ressona per les parets escoceses. – No puc ser traïdor, dons mai he jurat lleialtat al rei anglès –

La seva execució fou una de les més cruels de l’Edat Mitjana. Fou arrastrat fins  per cavalls per el carrers de Londres, penjat fins quasi morir, mutilat i finalment decapitat i esquarterat. Els seus membres foren exposats a diferents ciutats d’Anglaterra com advertència. Però l’intent d’esborrar el seu nom el va convertir en un heroi immortal.  

La corona anglesa va voler sembrar la por, però al que va néixer fou el mite. El seu cós fou destruït però el seu crit encara se sent. Wallace es va convertir en símbol de valentia i coratge que encara ressona quan un poble lluita per la seva llibertat

EL REI SAVI

 

EL REI SAVI

Khalil Gibrán el famós poeta libanès (1883-1931) en una de les més celebrades obres (El Boig 1918) ens narra aquest petit conte, que ben bé el podríem recomanar a algun dels nostres polítics actuals.

Hi havia una vegada, en una llunyana ciutat que anomenaven Wirani governada per un Rei que tractava els seus súbdits amb poder i molta saviesa. Hi havia també al mig de la ciutat un pou de aigua clara i fresca que en gaudien tots el ciutadans, també el Rei i els seus cortesans dons era l’únic pou de la ciutat. Una nit quan tot estava en calma i la gent dormia, una bruixa va entrar a la ciutat i va tirar set gotes d’un misteriós líquid dins el pou al mateix temps que deia.

-       “Des de aquest moment, qui begui d’aquesta aigua es tornarà boig”.

L’endemà tots els habitants de la ciutat van beure de l’aigua del pou, excepte el Rei i el seu gran camarlenc i tots es van tornar bojos, tal com havia previst la bruixa. Aquell mateix dia per els carrers i al mercat la gent només feien que xiuxiuejar

-       “El Rei està boig, el nostre Rei i el seu gran camarlenc han perdut la raó, no podem permetre que ens governi un Rei boig , l’hem de destronar”.

Per la nit el Rei va ordenar que li portessin d’aigua del pou en una gran copa d’or i quan li van portar insaciablement en va beure i va passà la copa al camarlenc per que també en begués.

L’endemà hi va haver joia i alegria en aquella llunyana ciutat de Wirani, perquè el seu Rei i el seu gran camarlenc havien recuperat la raó.