DRACS

 

DRACS

Per Occident, el drac amb la cua eriçada, cobert d’escames i vomitant  foc  per la boca, representa el Mal, però en el llunya Orient  els dracs eren éssers bondadosos que, simbolitzaven la pluja, el vent i la boira.

Per els coreans cada riu, llacs i tota corrent d’aigua tenia el seu drac. En el centre i Nord de la Xina els dracs eren déus de la pluja que irrigaven els arrossars formant núvols amb l’alè. Es creu que a Liang dos dracs varen lluitar en un petit llac en el any 503 a.C, que de les seves goles van expel·lir una boira tan espessa que va enfosquir tota la comarca.

Des de els temps mes remots s’han atribuït als dracs les inundacions i  tempestats quan  lluitaven per els rius, o per on ells  sobrevolaven. Les erosionades pedres rodones de la llera dels torrents que baixaven de muntanya es tenien per ous de drac, que al ser ferits per els llamps deixaven en llibertat petits dracs que volaven cap el cel.

Provocaven remolins a la terra i trombes d’aigua en el mar. Quan sortien de els seus caus fumejants i volaven per l’aire, amb les urpes esquinçaven els núvols originant la pluja.

Els dracs xinesos podien ser de diferents colors, el negre per la destrucció, era també del drac del tro de la família imperial, el groc per la sort, i el blau per anuncià el naixement d’un gran home.  (La nit que va néixer Confuci es van veure dos dracs d’aquest color per els voltants de la casa de la seva mare).

Adoptaven metamorfosis sorprenents , podien brillar en la foscor, fer-se invisibles, reduir-se a la mida d’una eruga, o tambe fer-se tan gran que tapava cel i terra. Es creia que dormien al fons del mar en palaus de perles i que quan parlaven ho feien amb una veu agradable com els penjolls de coure.

Els ossos de drac, un dels fàrmacs mes utilitzats de la medicina tradicional xinesa, eren segurament fòssils de animals prehistòrics que es guardaven en forma de grans o pols.

A l’Occident l’ imaginació encara anava mes enllà, es creia que els dracs devoraven els homes i custodiaven tresors al fons del mar o amagats a la terra. Volaven de nit escopint foc o verí com anunci de guerres i calamitats.

Les llegendes dels herois que maten dracs ens ofereixen nombroses versions, en general totes sagnants per acabar amb la terrible bèstia, era la gesta que coronava la carrera de quasi tots els antics herois: Sigfrid, Sigurd, Beowulf, Sant Jordi, Sant Miquel, Artur, Tristán i també Lancelot.

El ferrer John Smith de Deerhurst el comtat de Gloucester, (GB) es diu que va donar llet a un famèlic i voraç drac, que desprès de beure una quantitat immensa es va tombar al sol per dormir i el ferrer va aprofitar per tallar-li el cap. Un altre heroi britànic de Lyminster ( Susex) va preparar un pastis enverinat, tan gran que per portar-lo va haver d’agafar un carro, el drac famolenc es va empassar d’una queixalada el pastis , el carro i els cavalls.

En la majoris dels casos els dracs s’alimenten de donzelles, però Topsell un escriptor de principis del segle XVII en el seu llibre “Historia dels quadrúpedes” els hi atribueix una dieta mes sana tan per ells com els humans. “ Conserven la salut (tal com afirmava Aristòtil) a base de enciams silvestres que els feien vomitar quan havien ingerit quelcom nociu al seu cos, el pitjor de tots era la poma perquè els emplenava l’estomac d’aire.

Els homes creien que la majoria dels dracs eren terrorífics i malèfics que  nomes en sentir el nom la gent es tancava a casa a pany i forrellat. Però sembla ser que també n’hi havia d’amics i bons. Plini l’escriptor llatí parla d’un home de nom Thoas d’Arcàdia, que el seu fidel drac el salvà del atac d’uns bandits.

Les llegendes de dracs s’estenen per tants països que es podríem fer la pregunta de : Qui eren? Las representacions dels artistes  semblen extraordinàriament a les reconstruccions científiques dels antics dinosaures.

Els dinosaures van desaparèixer fa 70 milions i els avantpassats de l’home no van aparèixer fins fa dos milions i mig, per tant l’home no ha estat testimoni presencial de l’època dels gran rèptils. Però si es pot haver creat la llegenda dels dracs quan els primitius avantpassats trobaven els fòssils de les immenses besties  que en varen treure la conclusió  de que pertanyien uns animals  gegants amb un aspecte de voraç llangardaixos. De fet si fou així no anaven mal encaminats i estaven molt a la vora de la veritat.

               

                           

GRANS CIUTATS: FUNDACIÓ DE ROMA

LA FUNDACIÓ ROMA

Els orígens de Roma “La Ciutat Eterna” i les gestes dels seus primers reis ja formen part de la llegenda. En el segle III abans de Crist els que començaren a crear la historia de la ciutat ho feien mitjançant diverses fonts com eren els cants èpics, les tradicions orals, incloses les dels escriptors grecs, tots aquests relats  varen ser recollits per els grans historiadors del Imperi  (Titus Livi, Properci i Ovidi) que han servit de tema a l’art i a la literatura.

Conta la tradició tal com ens narra Virgili en la seva obra “ La Eneida”que un grup de troians capitanejats per Eneas s’havien escapat de la destrucció de Ilion ( Troia) arribaren a la desembocadura del Tiber. Eneas es casà amb Davinia la filla del rei llatí Evandre i al seu fill Ascani fou el fundador de Alba Longa que arriba a ser la metròpoli de les demes ciutats llatines.

Numitor rei d’aquesta ciutat fou deposat per el seu germà Amuli que per assegurar el tron va fer que la seva neboda Rhea Silvia entrés al sacerdoci de les vestals obligant-la  a una virginitat perpetua.

Però Rhea tingué del Deu Mart dos fills bessons Romul i Rem que foren abandonats per el rei Amuli a les aigües del Tiber que arrossega als germans fins el Mont Palatí, lloc on una lloba els trobar sota una figuera que els va cuidar i amamantar. (d’aquí ve que els  Romans tinguessin la denominació per part dels seus enemics  “raça de llops”).

Romul i Rem foren recollits per uns pastors on hi van créixer i conegueren al seu avi Numitor. Els joves germans ajudaren al seu avi a recuperar el tron de Alba Longa i aquest en suprema gratitud els donar permís per edificar una ciutat. Rem escollir el Mont Aventi i el seu germà Romul,elegit per els Deus va edificar en el Palati. Quan estaven senyalitzant els ciments de la nova ciutat Rem se’n burla i el seu germà que en un atac d’ira el va matar per demostrar que així es faría a tothom que no obeís les seves ordres.

Les investigacions històriques han demostrat que aquesta llegenda no té cap veracitat, però entre els antics romans aquesta tradició fou molt acceptada i moltes famílies nobles remuntaven el seu origen als companys d’Eneas, entre elles les dels Julis fundadors del Imperi que es creien successors del propi Eneas.

No més llegendari que la fundació de Roma  son els seu set primers reis enumerats per Titus Livi:

Reis llati-sabins : Romul (753-716), Numa Pompili (716-673), Tul·li Hostili (673-642), Ancus Marci (642-617) a de C.

 D’aquests llegendaris reis els mes conegut fou Numa Pompili el successor de Romul que reformar el calendari romà que hi afegir dos mesos  per ajustar els anys solars i lunars  que  passar de deu a dotze mesos  gener ( dedicat a Janus) i febrer ( el darrer mes).     

Reis etruscs: Tarquini Prisc (617-579),Servi Tul·li (578-535) , i Tarquini el Superb (535-509), a de C.

Tota l’historia sobre la fundació de Roma es molt difícil determinar quins son els fets llegendaris i els fets reals però per nosaltres mai deixarà de ser la Ciutat Eterna.

   

ORIGENS: ELS ROMANS A CATALUNYA

ELS ROMANS A CATALUNYA

Des de l’any 237 abans de Crist, els cartaginesos comandats per els Barques, varen envair la península ibérica, de sud a nord, assetjaren la ciutat de Sagunt, aliada de Roma , famosa per el setge i presa que molts historiadors li han donat proporcions èpiques cap el 219 abans de Crist.
Mesos després un exèrcit sortia de Cartago-Nova (Cartagena) comandat per Hannibal, que se'n caminava cap Italia per atacar Roma. Travessà Catalunya on anar sometent totes les tribus que trobà al seu pas, terres conquerides que hi deixà algunes forces d’ocupació al comandament de Hannó.
Amb el seu poderós exèrcit on hi constaven uns quants elefants , a través dels Pirineus i després els Alps arribà a Italia on des de un bon principi consegui unes assenyalades victories sobre les legions romanes la mes important i sagnant batalla fou la del llac Trasimeno on costa la vida a la meitat de les forces romanes formada en uns 30.000 legionaris a les ordres de Flamini.
Per tal de contrarestar l'acció dels cartaginesos els romans havien aparellat una flota de seixanta navilis a les ordres del cònsol Publi Corneli Escipió amb un exèrcit a bord el qual tenia la missió de tallar el pas a l’enemic. En arribar a Massalia (Marsella) Hannibal que aleshores era per aquells verals no presenta batalla i seguì el seu cami cap els Alps. Escipió decidi tornar a Roma i deixar al seu germà Gneu al comandament de la major part de la flota i de les forces expedicionàries que fes un desembarc a la costa catalana per tal d’atacar els cartaginesos que ocupaven la zona i de tallar la comunicació que hi pugues haver amb Hannibal. Per tal de complir les ordres del seu germà Gneu Corneli Escipió desembarca a Empúries, ciutat aliada i protegida de Roma a l’any 218 abans de Crist.
Els contingents de Gneu reforçats per els grecs d’Empuries i algunes tribus iberes, les quals s’havia pactat una aliança derrotaren les tropes de Hannó , instal-lant la seva base d’operacions a Tarragona i des de alli ocuparen tota la franja del litoral catala entre els Pirineus i l’Ebre.
La guerra entre Roma i Cartago, ens porta l'ocupació, que des de el port grec d’Empuries s'estengué  per tot el territori català, enmig de lluites aspres en les quals es destaquen la desfeta i mort dels dos cabdills ilergetes , els germans Indíbil i Mandoni l’any 205 abans de Crist. En el curs de la conquesta militar de la península ibèrica també cal destacar la gran importància que va tenir la vinguda de Cató el cònsol sever que entra per Empúries l’any 205 abans de Crist.
L’any 197 la Hispania ja estava dividida en Citerior amb la capital a Tarragona  i Ulterior (la llunyana) capital Córdoba.
L’any 138 fundaren la ciutat de València , El 123 s'apoderen de les Illes Balears.
Durant les guerres interiors del imperi també ens toca de prop. Cesar  a les vores del riu Segre , prop de Lleida derrota als generals afins a Pompeu, Afrani i Petreu a l’any 19 abans de Crist.
Cesar donar a la Tarraco romana la seva màxima esplendor, la feu colònia i li dóna el títol de Victrix (la victoriosa): Colonia Julia Victrix Tarraco.
Dues deixes cabdals ens deixaren els romans: la llengua i el dret. Del llatí procedeix la nostre idioma , que es un dels idiomes novollatins que mes similitud guarda amb la llengua mare i de l’esperit jurídic de Roma prengué força el dret català ( el seny i la rauxa). 

XICLETS

 

XICLETS

El xiclet podríem dir que es l’herència prehispànica per tot el món. Neix a la selva del sud-est  mexicà.

 Foren els maies els primers que van descobrir-lo, quan recol·lectaven la sàvia del “chicozapote” fent unes incisions en zig-zag a l’escorça perquè la sàvia caigués dintre el recipients col·locats a la base de l’arbre. Un cop sec s’obtenia una goma masticable que servia per netejar-se les dents i també per calmar la gana en els seus rituals de dejuni.

Els maies van donar-li el nom de “sicte” que significa sang o fluid vital i van comerciar-la amb altres pobles mesoamericans i així va arribar a la boca dels mexiques que varen anomenar aquesta goma “tzictli”

Aquest nou nom també va arribar a les boques dels conqueridors espanyols que li donaren el nom de “chicle”

Mes tard arribaria de visita a Mèxic un nord-americà que li cridaria l’atenció d’aquesta massa de goma masticable, el seu cognom de ben segur que tothom coneix Adams.   La resta ja és historia

GRANS MONUMENTS: LES SET MERAVELLES DEL MON

LES SET MERAVELLES DEL MÓN

 

Una coneguda llista de monuments durant l’antiguitat clàssica que es basa en un breu poema d’AntÍpater de Sidó o de Tessalònica entre el 20 a. C i el 20 d. C en que el poeta alaba els set monuments o meravelles al voltant de la Mediterrània.

Val a dir que la paraula “ Meravella” es de us contemporani, en realitat els grecs utilitzaven la paraula “Theamata” que es podria traduir com “ coses per veure” o “coses que s’han de veure”. Per això em de suposar que aquesta llista va ser com una guia de viatge en el mon antic.

Hi hagué llistes anteriors i posteriors que son nomes com a referència  les fetes per Heròdot o l’arquitecte Cal-limac d’Alexandria. Cinc de les meravelles son èxits de l’arquitectura grega amb les excepcions de les piràmides de Gizeh i el jardins penjants de Babilònia.

La gran piràmide de Gizeh.

La mes gran de les tres piràmides de Gizeh. Khufu es el nom egipci d’aquest faraó. Coneguda també com piràmide de Kheops que  n’és el nom grec d’aquest  faraó. Es la mes antiga de les set meravelles i l’única que encara es conserva quasi intacte desprès de que la seva construcció s’acabés al voltant del 2650 a. C. Amb els 146,7m. d’alçada original  i 137,5m. actuals  ha estat l’obra mes alta del mon durant  3850 anys. S’estima que es van utilitzar 5,5 milions de pedra calcària, 8000 tones de granit i 500.000 tones de morter en la seva construcció.

Els jardins penjants de Babilònia.

Els jardins tambe anomenats de Semiramis es troben molt documentats per historiadors grecs com Estrabó i Diodor de Sicília.

Construïts juntament amb les muralles de Babilònia, tant els un com els altres se suposen construïts per Nabudoconosor i foren considerats meravelles del món  pels volts de l’any 600 a. C.  de tota manera hi ha dubtes que facin pensar en l’existència dels jardins.

El geògraf grec Estrabo descrivia en el segle I a. C els jardins i escrivia per la posteritat:

-    Es tracta d’unes terrasses amb volta aixecades una sobre l’altra, que se sostenen sobre pilars en forma de cub. Aquests pilars son buits per dintre i estan omplerts de terra perquè s’hi puguin plantar arbres de l’especia mes alta. Els pilars, les voltes i les terrasses estan fets de maó i asfalt.

El temple d’Àrtemis.

Temple dedicat a Àrtemis en grec Artemision tambe conegut com el temple de Diana  (nom d’Àrtemis en la cultura i religió romana). Construït al voltants de l’any 550 a. C a Efes (actual Turquia).

La descripció del temple prové de Plini el Vell que descriu un temple de 115m. de llarg i 55m. d’ample, fet enterament de marbre. Tenia 127 columnes d’estil jònic d’uns 20m. d’alçada.   

 El creador de la llista del les meravelles Antípater ens diu:

-      He vist amb els meus ulls la Muralla de la dolça Babilònia,que es una calçada per els carruatges, i l’estàtua de Zeus dels alfeus, i els jardins penjants , i el colós del sol, i l’enorme obra de les altes  piràmides i la vasta tomba del mausoleu. Però quan vaig veure la casa d’Artemisa, allà enfilada als núvols, els altres marbres van perdre la brillantor i vaig dir: enlloc mes que des de l’Olimp, els sol mai ha semblat tan gran.  

Segons la llegenda el temple fou destruït per un pastor, Herostrat d’Efes que l’incendià per ser recordat el mateix dia del naixement d’Alexandre el Gran.

L’estàtua de Zeus a Olímpia

Tallada per el famós escultor grec Fídies cap el 435 a. C va estar-se en  el temple d’Olimpia uns 800 anys, fins el 394 que va ser traslladada a Constantinoble capital de l’imperi Roma d’Orient, actualment Istanbul.

L’estàtua asseguda de Zeus deu suprem del panteó grec , segons fons contemporànies tenia una alçada de 12 m. el geògraf Estrabó va dir “ sembla que s’hagi d’aixecar, deixaria el temple sense teulat”

Amb la ma dreta sostenia una imatge de Nike ( representa Atena portant la victòria) i amb l’esquerra un ceptre coronat amb una àguila. Tallat en ivori i assegut en un tron de fusta de cedre i amb incrustacions d’ivori, or,  banús i pedres precioses.

Els historiadors creuen que probablement  va estar  destruïda en un incendi.

Mausoleu d’Halicarnàs.

Edifici sepulcral construït entre els anys 353 i el 350 a. C a Halicarnàs per Mausol un sàtrapa ( governador) de Cària. Fet  construir per  Artemisia II que encarrega l’obra a grans artistes en arquitectura i escultura de varies escoles jònica i àtica. Els arquitectes foren Fileu i Sàtir que va escriure la descripció de l’obra i de les decoracions escultòriques fetes per els artistes Escopes de Paros, Briaxis, Leòcares i potser tambe Timoteu i Praxíteles. Tots van competir entre ells que cadascun va fer una façana. Plini el Vell esmenta també un  artista de nom Pitis que va fer una quadriga a la cimera del monument.     

 Plini ens diu que mesurava 19 m. de nord a sud, el seu perímetre era d’uns 125 m i l’altura, rodejat per 36 columnes adornades per els artistes que havien competit entre ells que donava una alçada   total incloent l’ornament era de 46m.

El Colós de Rodes.

Estàtua gegantina del déu Helios construïda a l’illa de Roda en el segle III a. C per Cares de Lindos. La seva grandària era aproximadament com la moderna Estàtua de la Llibertat de Nova York.

 Amb una alçària de 34 m. sobre un pedestal de marbre blanc l’estàtua de bronze s’aixecava sobre una escullera a l’entrada del port de Rodes. La construcció va finalitzar l’any 282 a. C després de 12 anys de treballs. Es va mantenir dreta 56 anys fins que l’any 226 a. C un terratrèmol trencar el colós per els genolls i caigué a terra. Plini el Vell destaca que pocs podien voltar amb els seus braços el dit polze caigut per terra del colós.

L’any 654 segons explica Teòfanes Isàuric una força àrab capitanejada per Muawiyah va capturar Rodes i va vendre les restes de l’estátua a un home de negocis d’Edessa que va fer acabar de tirar el colós al terra i va transportar les plaques de bronze sobre el llom de 900 camells fins al seu país.

El Far d’Alexandria.

Construït al segle III a. C (tambe anomenat la torre de Faros) Va estar en funcionament  fins que dos terratrèmols l’enderrocaren en el segle XIV.

Era una torre que el rei egipci  Ptolomeu Sòter va fer construir per guiar el vaixells cap el port i per  identificar la situacio de la ciutat. Sota les ordres de l’arquitecte Sòstrat de Lindos, es creu que mesurava 134m. que en aquella època fou una de les estructures mes altes aixecades per la ma dels homes.  

 Construït amb pedra blanca i al capdamunt equipat amb espills metàl·lics que n’assenyalaven la posició reflectint la llum del sol, a les nits a falta de llum s’hi encenia una foguera que segons es diu es veia des de mes de 50 Km. Lluny. Tenia quatre estàtues de tritons bufant uns corns, un a cada canto de l’edifici.

Al topònim Faros ha estat l’origen etimològic de  la paraula “far”en moltes llengües romàniques com el català.

Desprès de la gran piràmide es la que mes ha perdurat en el temps malmès per els dos terratrèmols als anys 1303 i 1323 , les ruïnes del far  van desaparèixer quan el soldà egipci Qait-bay utilitzar els enderrocs per construir un fort a prop del lloc en el any 1480.       

 

  

 

 

 

HEROIS: SET SAVIS DE GRECIA

SET  SAVIS DE GRÈCIA

 

La denominació de” set savis” o també coneguts i anomenats com els “set sensats”  fou transmesa per la tradició grecollatina a set grans i destacats homes que van viure entre el 620 i el 550 abans de Crist, tal i com ho foren també les Set Meravelles de la Antiguitat set foren nomenats per Plutarc o Plató en els seus escrits i els  grans filòsofs sempre fan referència a les ensenyances i els citen com exemple de saviesa i  una guia per la vida dels homes tan per filòsofs com per estadistes o legisladors.

TALES DE MILET.  (624 aC - 547 aC). Matemàtic

Nascut a Milet (Jònia), filòsof i matemàtic que ocupa el primer lloc entre el savis al mateix temps que tractava les temàtiques morals i també es dedicava al estudi de l’astronomia que havia iniciat en els seus viatges a Egipte. Va predir eclipses i fou entre els grecs el que va dividir l’any en dotze mesos.

MÀXIMA: En la confiança esta el perill

BIES DE PRIENNE.  (600 aC - 530 aC). Jutge

Tambe de la Jònia i es conta que la seva ciutat  Prienne  fou assaltada per l’enemic  i tots els habitants en una desesperada fugida havien carregat tot el que tenia mes valor i tot el que podien. Bies anava per el mateix camí però a diferencia dels altres no duia res, quan li preguntaven per que no havia rescatat ni joies ni res de valor ell contestava.

-      Ho porto tot amb mi – evidentment es referia a la seva sàvia ment

Es conte tambe que aquest savi grec va morir al excitar-se massa al defensar un amic seu en un judici.

MÀXIMA: La majoria dels homes son dolents.

PITAC DE MITILENE. (650 aC - 570 aC). Filòsof

 

En la guerra contra els atenencs fou nombrat comandat de les tropes de la seva ciutat Mitilene(Lesbos). Va acabar totes les batalles amb un combat cara a cara que proposa el general enemic Frinon el que ell en sortir victoriós. Governar la ciutat durant els pròxims deu pròspers anys i tractar de restringir el poder de la noblesa amb el suport de les classes populars. Va abdicar per  voluntat  pròpia.

MÀXIMA: Has de saber escollir la oportunitat.

PERIANDRE DE CORINT. ( Segle VII Ac - 583 aC). Filòsof

Rei (tirà) de Corint, la historia ens el presenta com un rei cruel i  venjatiu que utilitzava tots els mecanismes de govern per perseguir als desocupats per que els considerava com al major enemic del Estat. Entre les seves practiques tiranes es diu que, molts joves foren enviats a Lidia per ser castrats entre ells el assassí de la seva dona. Tot i amb això el seu regnat es popularitzar com el més pròsper de la historia de Corint , regularitzar el treball dels esclaus i realitzà reformes per ajudar els ciutadans mes pobres per afeblir  i eliminar a molts aristòcrates.

MÀXIMA: Sigues previsor amb totes les coses.

SOLÓ  D’ATENES. ( 638 a.C – 599 a.C). Legislador

Va arribar a tenir tal reputació que els atenencs li van demanar que confeccionés lleis per la seva ciutat. Va elaborar mesures des de agrícoles, regulació matrimonial, econòmiques i tambe sexuals.

Fet al que se li havia encarregat Soló comença uns viatges per l’estranger per tal de perfeccionar els seus coneixements, la llegenda diu que quan tornar a la seva pàtria es troba que les seves lleis varen quedar obsoletes i no s’utilitzaven i diuen que morí de tristesa. Alguns autors atribueixen a Soló l’establiment dels bordells públics a la ciutat d’Atenes, per democratitzar el plaer sexual.

MÀXIMA: Res en excés, tot amb mesura.

 CLEOBUL  DE LINDOS. (?-?) Filòsof

Nascut a Lindos ( illa de Rodes) que en fou rei i tirà. Era fill del historiador Evagores i se’l considerava l’home mes fort de la seva època. Passar gran part de sa vida estudiant la natura i deia que el millor govern era aquell en que els ciutadans tenien mes por a  la seva pròpia deshonra que la llei

MÀXIMA: La moderació es el millor.

QUILÓ D’ ESPARTA. (600 aC – 520 aC). Filòsof

Governador de Lacedemònia en el segle VI a. C va millorar el sistema per controlar als mes alts funcionaris del estat se li atribueix també la militarització de la vida civil espartana aplicant les lleis de Licurgo (mes tard conspira contar ell) i les primeres mesures per l’educació militar castrense de la joventut. Aquest fou el motiu que  se’l tingues per un dels set savis grecs. Entre les seves llegendes es diu que va morir d’alegria mentre coronava un fill seu com vencedor dels jocs olímpics.

MÀXIMA: No desitgis lo impossible.      

 

 

 

MOSSOS D'ESQUADRA

MOSSOS D’ESQUADRA

Els mossos d’esquadra foren creats per el rei Felip V el desembre de 1721, amb un doble propòsit: Detenció dels criminals i bandits dispersos per camins i muntanyes de Catalunya i per acabar amb els partidaris del arxiduc Carles d’Àustria acabada la Guerra de Successió espanyola.

El primer comandant del cos fou Pere Antoni Veciana de Rabassa, batlle de Valls, la seva família comandaria el cos fins la dècada de 1830. Com apunt històric cal senyalar quela primera esquadra del 1721 estava formada per el comandant Veciana, un segon comandant, 14 caporals i 105 mossos.

El 1868, any de la Gloriosa el general de Reus Joan Prim, donat el caràcter borbònic i tradicional del cos de Mossos d’Esquadra el va dissoldre fins que el rei Alfons XII el va restituí.

Durant la Segona República el cos fou transferit a la Generalitat de Catalunya fins el 1939 que amb la derrota de la Guerra Civil de nou el cos fou dissolt. El gener de 1952 el general Francisco Franco va decretà la seva restitució donat el seu reconegut caràcter borbònic, conservador i tradicional fins que finalment l’any 1980 foren transferits novament  a la administració autonòmica de Catalunya.