ORIGENS : LA CORBATA

LA CORBATA

L’ús de la corbata es remunta a la segona meitat del segle XVII , amb la inclusió  en el exercit del Rei Lluis XIV de França , de un regiment croata.

Aquest regiment usava aquest complement com a distintiu , d’aquí passar a nomes ser us per els oficials francesos i posteriorment passar a la cort , ja com un signe de elegància.

Paral·lelament per aquest temps començà a configurar-se el vestit masculí : la casaca (antecedent de l’americana) , apareixen també les primeres armilles i es comença també a introduir la corbata que en un principi no es feia el nus , sinó que senzillament es posava al coll com una bufanda.

A partir de l’any 1740 es deixen de fer servir i son substituïdes per una mena de collar blanc emmidonat amb una cinta de color negre i tot plegat rebia el nom de “ solitari o xorrera”.

En el segle XIX , s’institucionalitza el seu us. Es l’època dels romàntics i comencen a sortir els dandis per qui la corbata es converteix en un dels mes importants accessoris de la seva vestimenta .

L’any 1812 apareix un llibre editat per H. Le Blanc que portava com a títol “ L’art de fer-se el nus a la corbata” en que explicava ni mes ni menys que 32 formes de fer-ho.

    

GRANS OBRES : ESCULTURES

ESCULTURES

En el any 280 Ac , l’escultor Xares , va començar el que seria la famosa i gran estàtua de bronze de la antiguitat amb els seus 36 metres de alçada i coneguda arreu del mon com una de les set meravelles del mon amb el nom de “ el Colós de Rodas”. Que durá a l’entrada del port 46 anys, ja que l’any 244 aC un fort terratrèmol la destruí, i les restes van restar on havien caigut fins que en el any 653 un jueu les comprar per 900 camells com a ferralla que irremeiablement foren fosos

Neró , el vanitós emperador romà , va fer cridar l’escultor Zenodor i li ordenar la construcció de una enorme efígie de la seva persona, l’estàtua mesurava 32’5 metres de cap a peus , però aquest intent de testimoniar a perpetuïtat la seva gloria mori amb ell després del seu suïcidi l’any 68. Poc després l’estàtua fou dedicada al Deu Apol·lo per l’emperador August com al seu Deu personal.

Però les grans escultures s’han construït en els temps moderns , com l’estàtua de la Llibertat  de Nova York , oficialment batejada com “La Llibertat il·lumina el mon”. Dissenyada per Gustave Eiffel i construïda per l’escultor Augusto Bortholdi amb  96 metres  d’alçada des de la base fins a la punta de la flama. Fou regalada per França l’any 1886 per commemorar el naixement dels Estats Units i l’amistat entre les dues nacions.

Una altre estàtua , la mes gran del mon , mesura 82 metres des de la base fins a la punta de l’espasa que porta a la ma dreta , es una figura femenina “La Mare Terra” situada a les afores de Volgograd (Rússia)  dissenyada l’any 1967 per Yevgeyi Vuchetich per commemorar la batalla de Stalingrad.

I per acabar nomenar també las cares de 18’3 metres cada una dels quatre presidents dels Estats Units Washington, Lincoln, Jefferson i Theodore Roosevelt obra del escultor Gutzon Borglum , al mont Rushmore , en Colinas Negras de Dakota .

GRANS VIATGERS : PITEAS

 PITEAS, EL GRAN NAVEGANT

Piteas l’home gran navegant i geògraf grec del segle IV aC a la tornada de un dels seus viatges per l’atlàntic nord va dir de Gran Bretanya:

“..... la illa te una densa vegetació , i un clima extremadament fred , els seus habitants son de una hospitalitat poc habitual i amb maneres molt gentils. La seva alimentació es molt poc variada , i molt diferent del luxe que emana de la riquesa, aquesta terra te molts reis i grans potentats que la majoria viuen en concòrdia......”

Però ningú a l’any 310 aC es va creure al famós navegant nascut en la colònia grega de Marsella. Durant molts anys els historiadors no van donar crèdit a les descripcions dels seus viatges que les consideraven obres mestres de la imaginació.

“..... les gents de Britannia , son de costums molt senzilles i estan molt lluny de les complicacions de la vida moderna ,no beuen vi sinó un licor produït per la fermentació de la civada que anomenen Curmi....”.

Per aquells temps les aigües del Atlàntic nord eren desconegudes per els grecs , com es podien creure que hi havia blocs de gel mes grans que les seves naus flotant  en el mar , no es creien que mes al nord el mar estava glaçat i el sol no es posava mai.

Tal va ser el descrèdit que guanyar Piteas que el famós historiador i geògraf grec Estrabó ( 63a aC) ens en parla :

..... Piteas ens diu de Thule ( que es tenia aleshores per una terra molt septentrional no descoberta ) es troba a un dia de navegació del mar glaçat , i diu que ho ha vist amb els seus propis ulls o així ens ho vol fer creure ......

Nomes en queden dos fragments dels llibres de Piteas : l’Oceà i Descripció de Terra ,  els seus viatges per el nord des de Marsella duraren sis anys , va navegar al voltant de Gran Bretanya , també ens explica que visitar les mines d’estany de Cornualles, sembla ser dons que Piteas es va passá la resta de la seva vida intentant convèncer als seus contemporanis.

HEROINES.CAT:ELISENDA DE SANT CLIMENT

ELISENDA DE SANT CLIMENT 

Dama de segle XIII , que vivia a Pollença amb el marit i una filla, quan caigueren presoners dels pirates tunisencs que atacaven les costes mallorquines. A Tunis , l’emir dit pels cristians Miralmomoni prengué per muller la joveníssima filla d’Elisenda , Guillemona que es canvia el nom per el de Rocaia. Fou per aquest temps que mori el marit d’Elisenda , i ella resta al palau de l’emir fins que es casá en segones núpcies amb el famós mercader Arnau de Solsona , un lleidatà que comercialitzava molt activament per tota la Mediterrània i molt especialment amb els territoris sarraïns.

Elisenda anar a viure amb el seu nou marit a Lleida , que sense ell saber-ho,s’endugué de Tunis una relíquia que era considerada com el “Sant Drap”, segons la llegenda era el bolquer amb que la Mare de Deu va embolcallar Jesús just acabat de néixer.

Li havia estat donada en secret per la seva filla, que es queda al palau de l’emir i preferia que la relíquia passes a terres cristianes. Poc després l’emir entaulava una acció diplomàtica davant el rei Jaume I, demanant la restitució del Sant Drap acusant directament a Elisenda de haver-lo robat.

El marit Arnau de Solsona , ignorant el robatori comes per mare i filla , negà l’acusació contra la seva esposa i fins i tot fou empresonat per ordre del rei per complaure a l’emir. Tenint per defensor el famós i prestigiós jurista Guillem Sasala que acabaren per resoldre el plet mitjançant el pagament de 3000 doblons d’or tot i que Elisenda mai es confessar possessora de la relíquia. Nomes davant del seu marit i ja trobant-se a les portes de la mort reconegué el fet i li lliura la relíquia fins aleshores ben amagada.

Al  l’any 1297  i ja a punt de morir , Arnau de Solsona faria donació del Sant Drap al bisbe de Lleida Guerau d’Andria , que hi seria venerat fins l’any 1936.

ORIGENS: ASSEGURANCES

ASSEGURANCES

Hi ha vestigis molt remots de institucions que en un concepte molt mes ampli podrien ser qualificats com a “assegurances”.

A Babilonia , des de el 4000 aC , els mercaders ja assumien el risc de pèrdua de les caravanes i concedien préstecs a elevats interessos ,que eren reemborsables  al final del viatge si tot acabava bé. Aquesta practica va quedar legalitzada en el famós important compendi de lleis “ El Codi de Hammurabi” , i segurament això servir d’antecedent a la legislació grega referent als préstecs sobre els vaixells i les seves carregues, com les associacions “Eranoi grega” o els “Collegia Funeraticia” dels romans.

L’origen de les assegurances en el sentit  mes estricte , comença amb els contractes d’assegurances marítimes medievals, on l’assegurat venia la mercaderia al assegurador , amb el compromís de tornar-la a comprar al port de destinació , a un preu molt mes alt prèviament pactat.

En el any 1435 es promulga a Barcelona , la “Ordenança de les Assegurances Marítimes” la mes antiga reglamentació de que es te noticia , seguida de les compilacions franceses “Guidon de la Mer” a l’any 1556, i “Ordonnance de la Marine” en el any 1681.

L’assegurança com institució moderna neix a Anglaterra en el segle XVII. L’incendi de Londres (1666) , Nicolas Barbon crear una entitat asseguradora contra incendis la “Fire Office” que en poc temps fou imitada per altres companyies com ”The Mercers Company”, (1698) que fou la primera asseguradora de vida.

Avui en dia , les antigues assegurances marítimes s’enquadren en branques mes amplies com poden ser els transports terrestres i també els aeris. I les de vida actualment presenta moltes variants com per cas de : mort, col·lectius , populars , d’invàlides i el d’accidents amb una importància capital per ser obligatori en el treball, responsabilitat civil i sobre tot el de vehicles.

   

SETGES DE GIRONA

ELS SETGES DE GIRONA

Nom amb el qual foren coneguts el tres setges a la ciutat , durant la guerra del Francès per les tropes napoleòniques i que li valgueren per donar-li el títol de “Tres vegades immortal”.

El primer setge fou el 20 de juny de 1808, per una força de 5000 homes comandats per el general Duhesme, però malgrat el mal estat de les fortificacions , els 300 soldats del regiment Ultonia i amb l’ajut de la població civil varen rebutjar els atacs i el general Duhesme es retira a Barcelona per reorganitzà les forces i prepara un segon setge. Aquest fou el 22 de juliol de 1808 , amb 6000 homes als quals se n’afegiren 5000 mes manats per Honoré de Reille. Els gironins auxiliats per les tropes del general Milans i per el sometent de l’Empordà que comandava Joan Clarós , el 16 d’agost feren una sortida i destruïren les instal·lacions bèl·liques de Napoleó, fet que obliga un cop mes a Duhesme a retirar-se a Barcelona.

El gran destorb que representava la ciutat de Girona per les comunicacions franceses varen fer decidir als invasors a iniciar un tercer setge  el maig de 1809 , per Gouvion Saint-Cyr, amb unes tropes que sobrepassaren els 22000 homes. A principis de juny la ciutat queda  incomunicada, la defensa la dirigia el nou governador militar, Mariano Álvarez de Castro , els homes, ciutadans  gironins foren enrolats a les companyies militars i la població femenina a la companyia de Santa Bàrbara.

Els assalts francesos se succeïren des del 4 de juliol i malgrat la resistència gironina els baluards de Sant Lluis , de Sant Narcís i de Sant Daniel mes el castell de Montjuic caigueren a mans de l’enemic.

Álvarez de Castro s’obstina a mantenir la resistència sabent que era inútil el sacrifici , que costa a Girona 4000 morts civils (aleshores el 50% de la població). Álvarez de Castro malalt hagué de cedir el comandament al general Bolívar que pacta la rendició de la ciutat el 10 de setembre amb el mariscal Augereau .   

  

HEROINES.CAT: NA MERCADERA DE PERALADA

NA MERCADERA DE PERALADA

Personatge que ha esdevingut famós per la seva heroïcitat davant les tropes franceses de Felip III L’ Ardit , durant el setge de la vila de Peralada l’any 1285 , que hi feu presoner un cavaller francès.

Ramon Muntaner així ens ho explica en el capítol numero124 de la seva “ Crònica “.

A la vila de Peralada , hi vivia una dona anomenada Mercadera que hi regentava una botiga de merceria. Un dia anar al seu hort per collir unes cols , la host francesa havien acampat just al davant, per aquest motiu es vestir amb una gonella d’home (peça de vestir , composta de cos i falda mes o menys llarga que tan portaven homes com dones) agafar una llança , amb una espasa al cinto  i un escut.

Al acostar-se a l’hort sentir unes campanetes i va veure un cavaller francès amb el seu cavall que portava un pitrall de campanetes , el cavaller en veure-la s’acosta i ella que no tenia sortida li dona un cop de llança que li travessar la cuixa , la sella i arribar a tocar el cavall. L’animal al sentir-se ferit comença a dona cops i aixecar-se per davant i per darrera tot esquivat , ella agafar l’espasa i va ferir al cavall del cap que cada mig estabornit , va agafar-lo per les regnes i cridar:

-      Cavaller sous mort sinó us rendiu

El cavaller al veure de prop la seva  mort , es rendí a ella que li va treure la llança de la cuixa , i se l’emporta dintre la vila. Les gents de la vila i el rei amb el seu infant li feren explicar centes de vegades tal com havien anat els fets, es quedar amb el cavall i les armes del cavaller a mes dels dos-cents florins que aquest pagar per el seu rescat .

Se sap que l’any 1325 Na Mercadera encara vivia a la mateixa vila de Peralada.