JOSEPHINE BAKER
Ballarina i cantant de raça negra, nascuda a Saint Louis, Mississipí 1906 i morí a Paris l’any 1975. Estudia dansa a Philadelphia; l’any 1925 debuta a Paris incorporada a la Revue Negro. Assolint un gran èxit que ràpidament es convertí en tot una icona eròtica no solament de la ciutat francesa on figurà com a vedette del gran Folies-Bergere i del Casino de Paris, sino a tot el mon, sortint a les revistes més fastuoses i prestigioses de la ciutat. De 1927 al 1954 interpretá diversos films dels quals el més famós fou Zou-Zou (1934) de Marc Alegret.
L’anomenada ¨ Venus de Bronze¨ o ¨ Deessa Criolla¨ encandila als seus seguidors amb balls frenetics en les salas de festes on només es cobria el cos amb uns pocs plàtans.
Quan va estallar la segona guerra mundial, no va dubtar ni un moment i col·labora intensament amb la resistència on demostra una gran valentia i molta inteligencia per recabar informació i també per sortejar els perills que tot això envoltava.
Quan els nazis van ocupar Paris, Josephine amagar a casa seva membres de la resistència i transmet missatges entre grups clandestins.
En una ocasió viatjar a Lisboa per actuar en un espectacle, pero en realitat el viatge era una tapadera per passar informació als combatents de França Lliure. També quan s’esqueia actuava davant les tropes aliades per aixecar la moral dels soldats, diuen que va ser nomenada subtinent de les Forces Aèries franceses.
Un cop acabada la segona guerra mundial el propi De Gaulle va escriure el prefaci del llibre de Jacques Abtey sobre les gestes de la cantant "La guerra secreta de Josephine Baker". A més a més la ballarina va rebre amb tots honors la Medalla de la Resistència i la Legió d’honor per els seus serveis a França.
divendres, 26 d’abril del 2019
dimarts, 12 de març del 2019
ORIGENS: LA REPUBLICA CATALANA
LA REPÚBLICA CATALANA
Estat català creat a Barcelona el 16 de gener de 1641, per la junta de Braços del principat, a proposta del insigne Pau Claris,com a definitiva separació de l'obediència a Felip IV de Castella que havia envaït el principat ( guerra dels Segadors ). Pau Claris amb tot evita una proclamació oficial de la República, potser per no excloure una pau negociada. La creació d’una república havia estat aconsellada per el Cardenal Richelieu com a solució al conflicte, pero el seu representant B.Du Plessis-Besançon feu que l’ajut francès fos deliberadament ineficaç.
Els homes que en aquell temps dirigien la política catalana amb Pau Claris al capdavant, president de la Generalitat de Catalunya cregueren que havia arribat l’hora de les solucions radicals , feia mesos que havien entrat amb negociacions amb França per pactar una aliança. L’aliança ja era un fet pero l’auxili militar del dels francesos resultava insuficient davant el gran desplegament de tropes de l'exèrcit castellà manat pel marques de Los Vélez format per uns 30.000 homes.
Havent faltat Felip IV al seu jurament de respectar les llibertats catalanes, la Junta de Braços generals es considera deslligada de tots els deures de fidelitat i respecte al rei d’Espanya. Els consellers de la Generalitat en la sessió de la Junta de Braços celebrada el 16 de gener de l’any 1641 proposaren que Catalunya es constituís en República sota la protecció de França. La proposició fou acceptada a reserva de consultar amb el Consell de Cent de Barcelona , que dona un parer favorable, i des de el dia 17 de gener hi hagué legalment la República Catalana.
Pero el nou règim no va arribar a consolidar-se, el dia 23 de gener una nova reunió de la Junta Braços, els consellers van declarar que s’havien topat amb greus inconvenients per l'organització de la República. Uns d’aquests inconvenients eren l’escassetat de recursos i de forces militars per combatre el poderós exèrcit castellà que vencent totes les resistències que li eren oposades i que s’acostava molt de pressa a la ciutat de Barcelona. Davant la situació creada els consellers proposaren que fos proclamat comte de Barcelona el rei de França Lluís XIII, amb aquest fet la República Catalana va acabar en aquest dia per bé que van passar uns mesos abans de venir l'acceptació del monarca francès.
La República Catalana de l’any 1641 fou la dels set dies. pero en la història dels pobles hi ha fets , que per breus que siguin deixen una brillantor que mai més no s’apaga.
Aquest és el primer intent històric de instaurar una república a Catalunya com podeu observar hi ha molta similitud amb l'últim intent que es el que ens ha tocat viure en els nostres dies.
Estat català creat a Barcelona el 16 de gener de 1641, per la junta de Braços del principat, a proposta del insigne Pau Claris,com a definitiva separació de l'obediència a Felip IV de Castella que havia envaït el principat ( guerra dels Segadors ). Pau Claris amb tot evita una proclamació oficial de la República, potser per no excloure una pau negociada. La creació d’una república havia estat aconsellada per el Cardenal Richelieu com a solució al conflicte, pero el seu representant B.Du Plessis-Besançon feu que l’ajut francès fos deliberadament ineficaç.
Els homes que en aquell temps dirigien la política catalana amb Pau Claris al capdavant, president de la Generalitat de Catalunya cregueren que havia arribat l’hora de les solucions radicals , feia mesos que havien entrat amb negociacions amb França per pactar una aliança. L’aliança ja era un fet pero l’auxili militar del dels francesos resultava insuficient davant el gran desplegament de tropes de l'exèrcit castellà manat pel marques de Los Vélez format per uns 30.000 homes.
Havent faltat Felip IV al seu jurament de respectar les llibertats catalanes, la Junta de Braços generals es considera deslligada de tots els deures de fidelitat i respecte al rei d’Espanya. Els consellers de la Generalitat en la sessió de la Junta de Braços celebrada el 16 de gener de l’any 1641 proposaren que Catalunya es constituís en República sota la protecció de França. La proposició fou acceptada a reserva de consultar amb el Consell de Cent de Barcelona , que dona un parer favorable, i des de el dia 17 de gener hi hagué legalment la República Catalana.
Pero el nou règim no va arribar a consolidar-se, el dia 23 de gener una nova reunió de la Junta Braços, els consellers van declarar que s’havien topat amb greus inconvenients per l'organització de la República. Uns d’aquests inconvenients eren l’escassetat de recursos i de forces militars per combatre el poderós exèrcit castellà que vencent totes les resistències que li eren oposades i que s’acostava molt de pressa a la ciutat de Barcelona. Davant la situació creada els consellers proposaren que fos proclamat comte de Barcelona el rei de França Lluís XIII, amb aquest fet la República Catalana va acabar en aquest dia per bé que van passar uns mesos abans de venir l'acceptació del monarca francès.
La República Catalana de l’any 1641 fou la dels set dies. pero en la història dels pobles hi ha fets , que per breus que siguin deixen una brillantor que mai més no s’apaga.
Aquest és el primer intent històric de instaurar una república a Catalunya com podeu observar hi ha molta similitud amb l'últim intent que es el que ens ha tocat viure en els nostres dies.
dijous, 7 de març del 2019
MONUMENTS.CAT: LA CATEDRAL DE GIRONA
LA CATEDRAL DE GIRONA
Tradicionalment s’ha atribuït la paternitat de la formidable nau única de la catedral de Girona a l’eminent arquitecte dels segles XIV i XV Guillem Bofill, bé que li correspon el mèrit de tirar endavant aquest gran projecte.
Inicialment aquest projecte en línies generals fou concebut per l’arquitecte Pere Capmagre, que fou mestre d’obres de la seu fins l’any 1359. Del 1357 al 1360 construí el claustre de la col.legiata de Sant Feliu, que no triga gaire temps en ser enderrocada. Es creu que ell pot haver estat el responsable de tan ambiciós proecte de la gran nau única.
Pere Sacoma en l’any 1386 emprengué la construcció, pero davant del d'esverament general que intervenir el mateix rei Joan I ,fins que una comissió de tècnics van emetre un dictamen sobre les possibilitats de resistencia que foren totalment desfavorables i Sacoma hagué de renunciar i abandonar el projecte. A la seva mort 1394, Guillem Morey reprèn el primitiu projecte de tres naus.
Guillem Bofill pedrapiquer de l’obra ja en temps de Sacoma , fou nomenat mestre major en 1404. Fou aleshores que insisti en restablir el projecte de nau única , recolzant-se en la solidesa de la part enllestida per Pere Sacoma. El 23 de gener de l’any 1416 el bisbe Dalmau de Mur obri una enquesta entre dotze tècnics que acabar el 8 de març de l’any següent. Els consultants mitjançant el seus dictàmens, set d’ells es decanten per el projecte de tres naus , però mai varen condemnar el pla de nau única, que va ser defensat per els altre cinc, entre ells el mateix Bofill, què comptà amb el vot positiu del famós Guillem Sagrera. El bisbe Mur un cop convençut donar carta blanca a Bofill, que prossegui el grandiós projecte.
La nau que té 23’86 metres de llum, només seria superada al mon ,molt de temps després per la nau de Sant Pere de Roma que té 27’50 metres. La seu de Girona fou considerada al segle XV, com una veritable meravella arquitectònica , ja que superava de llarg al màxim de llum fins aleshores que era el de la catedral occitana d’Albi només amb 19’68 metres. La fe de Bofill en aquest projecte i la seva realització el converteixen en un dels noms més transcendents de l’arquitectura medieval.
Tradicionalment s’ha atribuït la paternitat de la formidable nau única de la catedral de Girona a l’eminent arquitecte dels segles XIV i XV Guillem Bofill, bé que li correspon el mèrit de tirar endavant aquest gran projecte.
Inicialment aquest projecte en línies generals fou concebut per l’arquitecte Pere Capmagre, que fou mestre d’obres de la seu fins l’any 1359. Del 1357 al 1360 construí el claustre de la col.legiata de Sant Feliu, que no triga gaire temps en ser enderrocada. Es creu que ell pot haver estat el responsable de tan ambiciós proecte de la gran nau única.
Pere Sacoma en l’any 1386 emprengué la construcció, pero davant del d'esverament general que intervenir el mateix rei Joan I ,fins que una comissió de tècnics van emetre un dictamen sobre les possibilitats de resistencia que foren totalment desfavorables i Sacoma hagué de renunciar i abandonar el projecte. A la seva mort 1394, Guillem Morey reprèn el primitiu projecte de tres naus.
Guillem Bofill pedrapiquer de l’obra ja en temps de Sacoma , fou nomenat mestre major en 1404. Fou aleshores que insisti en restablir el projecte de nau única , recolzant-se en la solidesa de la part enllestida per Pere Sacoma. El 23 de gener de l’any 1416 el bisbe Dalmau de Mur obri una enquesta entre dotze tècnics que acabar el 8 de març de l’any següent. Els consultants mitjançant el seus dictàmens, set d’ells es decanten per el projecte de tres naus , però mai varen condemnar el pla de nau única, que va ser defensat per els altre cinc, entre ells el mateix Bofill, què comptà amb el vot positiu del famós Guillem Sagrera. El bisbe Mur un cop convençut donar carta blanca a Bofill, que prossegui el grandiós projecte.
La nau que té 23’86 metres de llum, només seria superada al mon ,molt de temps després per la nau de Sant Pere de Roma que té 27’50 metres. La seu de Girona fou considerada al segle XV, com una veritable meravella arquitectònica , ja que superava de llarg al màxim de llum fins aleshores que era el de la catedral occitana d’Albi només amb 19’68 metres. La fe de Bofill en aquest projecte i la seva realització el converteixen en un dels noms més transcendents de l’arquitectura medieval.
dimecres, 6 de març del 2019
LLEGENDES.CAT:L'AGULLOLA DE RUPIT
L’AGULLOLA DE RUPIT
L’agullola de Rupit és el cimbori més vistós i espectacular de tota la comarca de les Guilleries. La fantasia popular s’hi ha exhibit molt. Tothom sap que aquestes rareses de la natura es deuen primordialment per els efectes l'erosió , la pluja, els vents i les glaçades etc...sobre les estructures dels terrenys. No obstant la singularitat d’aquests llocs obren sempre la ment a la ingenuïtat de la gent on aqui no hi falten llegendes per explicar tal raresa d’aquest penyal descomunal ,despres de la cinglera que queda per sobre de les pregoneses entre Querós i al poble ara soterrat d’aigua de Susqueda.
Molts segles enrere vivia per els voltants de Querós, un gegant bonhomiós volgut i estimat per tota la gent de la contrada. El temps transcorre i ell s’anava fent vell, i, a la seva edat ja no li plaien les xafogors caniculars de l’estiu que rostian aquells fondalls de les Guilleries. Després d'haver-hi pensat molt tot i dolguent-se’n va decidir anar-se’n a una altra contrada més acollidora on esperar el final de la seva llarga vida. Pero va voler deixar un record perenne de la seva estada en els terrenys guillers per tal que en tinguessin perpetua memoria les futures generacions. Per tant , un bon dia s'enfila muntanyes amunt i posant un peu al llom del Pla Boixer i l’altre als cimboris del Far, i agafant una destral ben afilada i amb gran empenta obrí una esberla a la cinglera de Sant Joan de Fàbregues. De tal fet resta en peu el descomunal penyal, que d’arreu captiva la mirada i es un eloquent testimoni del pas del gegant llegendari.
El poeta torellonenc, Dr. Fortià Solà en el seu llibre “ El Cabrerès “ ens el descriu d’aquesta majestuosa manera.
Penyal descomunal
després de la cinglera
¿ ets fita o ets senyal
de tanta gent feinera
que viu per aquests cims
roquerols i abisms?
Ens diuen també les veus populars que el vell gegant troba un bon acolliment al placid Collsacabra i que les complagudes fades cabrereses li donaren hospitalitat i en el seu honor bastiren l’alterós setial del Pla d’Aiats que encara avui en dia és la muntanya capdeventera i més prominent de tot el Collsacabra.
L’agullola de Rupit és el cimbori més vistós i espectacular de tota la comarca de les Guilleries. La fantasia popular s’hi ha exhibit molt. Tothom sap que aquestes rareses de la natura es deuen primordialment per els efectes l'erosió , la pluja, els vents i les glaçades etc...sobre les estructures dels terrenys. No obstant la singularitat d’aquests llocs obren sempre la ment a la ingenuïtat de la gent on aqui no hi falten llegendes per explicar tal raresa d’aquest penyal descomunal ,despres de la cinglera que queda per sobre de les pregoneses entre Querós i al poble ara soterrat d’aigua de Susqueda.
Molts segles enrere vivia per els voltants de Querós, un gegant bonhomiós volgut i estimat per tota la gent de la contrada. El temps transcorre i ell s’anava fent vell, i, a la seva edat ja no li plaien les xafogors caniculars de l’estiu que rostian aquells fondalls de les Guilleries. Després d'haver-hi pensat molt tot i dolguent-se’n va decidir anar-se’n a una altra contrada més acollidora on esperar el final de la seva llarga vida. Pero va voler deixar un record perenne de la seva estada en els terrenys guillers per tal que en tinguessin perpetua memoria les futures generacions. Per tant , un bon dia s'enfila muntanyes amunt i posant un peu al llom del Pla Boixer i l’altre als cimboris del Far, i agafant una destral ben afilada i amb gran empenta obrí una esberla a la cinglera de Sant Joan de Fàbregues. De tal fet resta en peu el descomunal penyal, que d’arreu captiva la mirada i es un eloquent testimoni del pas del gegant llegendari.
El poeta torellonenc, Dr. Fortià Solà en el seu llibre “ El Cabrerès “ ens el descriu d’aquesta majestuosa manera.
Penyal descomunal
després de la cinglera
¿ ets fita o ets senyal
de tanta gent feinera
que viu per aquests cims
roquerols i abisms?
Ens diuen també les veus populars que el vell gegant troba un bon acolliment al placid Collsacabra i que les complagudes fades cabrereses li donaren hospitalitat i en el seu honor bastiren l’alterós setial del Pla d’Aiats que encara avui en dia és la muntanya capdeventera i més prominent de tot el Collsacabra.
Per els meus amics del Collsacabra
diumenge, 20 de gener del 2019
HEROIS.CAT: BORRELL II
BORRELL II
Comte de Barcelona, fill de Sunyer i Riquilda, en retirar-se el seu pare a un convent l’any 947 el succeí al comtat de Barcelona, un any més tard 948, el seu oncle patern Sunifred II comte d’Urgell morí sense successió i també fou comte regent d’aquest comtat.
Es casa amb Letgarda, filla del comte Ramon I de Roergue, enfortir els lligams de la casa comtal de Barcelona amb la vescomtal, casant dues filles seves, Riquilda i Ermengarda amb dos fills del seu vescomte Guitard , Udalard I, hereu del vescomtat i Geribert.
A la mort de Al-Hakem, el succeí el recent ascendit a primer ministre el bel-licós Al-Mansur (Abu Amir Muhammad ibn Abi’ Amir al Mansur) hajib de Còrdova. Famós per les seves expedicions devastadores n’organitzà una contra Barcelona l’any 985. El comte Borrell confià la defensa de la ciutat al seu gendre el vescomte Udalard que hi resistí amb coratge pero la ciutat acaba cremada i saquejada Udalard fou capturat i retingut a Còrdova. Davant la terrible invasió sarraïna, Borrell demana ajuda al rei franc Lotari que contesta amb llargues i l’ajuda mai arriba.
Borrell es feu fort per les muntanyes de la part de Manresa i organitzà un exèrcit per resistir els nous atacs sarraïns i recuperar la capital de comtat que la llegenda dels fets els anomena “ Homes de Paratge”.
Quan es retirar l'exèrcit invasor el comte recupera la ciutat sense especial esforç una ciutat calcinada i mig deserta.
Ala mort de Lotari al regne franc , pujava al tron Hug Capet , que oferir auxili a Borrell a canvi de alguns actes de submissió que refermessin els vell lligams. El comte barceloní desestima l’oferiment ( 987) i els vestigis de dependencia al francs van acabar , no solament per el canvi de dinastia, sinó també per la prova de que la protecció havia estat inoperant, i el comtat d’una manera o altre s’havia bastat per restablir les seves fronteres , les reclamacions posteriors del rei franc Lotari foren sempre desateses. Acabaven de néixer els Comtats Catalans independents.
Durant els anys immediats fortes sumes de diners anaren cap a les arques dels sarraïns per recuperar els captius barcelonins.
Vidu de la seva primera muller és casà en segones núpcies amb Aimerud , no hi hagué fills d’aquesta unió.
L’any 992 moria el comte Borrell II, i deixava el comtat a mans de el seu fill primogènit Ramon Borrell , dit també per els historiadors Borrell III.
divendres, 18 de gener del 2019
ORIGENS: BEGUDES QUOTIDIANES II
BEGUDES QUOTIDIANES
EL VI
La elaboració i fabricació del vi es remunta a les antigues civilitzacions del Orient Mitjà: Babilonia,Asiria,Fenicia,Palestina, Síria i Egipte. EL primer esment que es fa del vi es en el llibre del Génesis on ens diu que Noe va plantar una vinya, va veure el vi i es va emborratxar.
En una molt antiga llegenda persa es relata com es va descobrir el vi: El príncep Jemshed va ordenar que fossin etiquetats amb la paraula “ verí ” uns pellicons de pell de cabra degut a que hi havien posat el fruit del raïm i havent begut el vi després d’haver fermentat els hi va agafar un fort mal de ventre. La seva esposa favorita,el veure que el príncep havia perdut l'interès per ella ,va decidir acabar amb la seva vida i ho va intentar bevent-se el verí que ella creia que estava en els pellicons. Pero el vi havia madurat per el que es va sentir molt alegre i d’aquesta manera es guanyar altre vegada el favor del seu marit.
El vi , es va introduir al nord d’Europa cap el 600 abans de JC, pero resultava inert per elaborar-se en atuells oberts.
En un principi les ampolles es tapaven amb llana xopada amb oli i cera. Fins que es comença a utilitzar el suro per iniciativa de un monjo benedictí de nom “ Dom Perignon”. Aquesta innovació va permetre la fermentació del vi axampanyat i amb bombolles que encara avui en dia fa les delícies de molta gent.
LA CERVESA
Fins on s’ha remunten les cròniques antigues, la cervesa s’ha elaborat sempre a base de diferents grans i plantes. Per regla general s'obté de la fermentació de la malta de civada o d’altres cereals , aromatitzada amb lupul i altres plantes amargues En el any 3400 abans de JC existia ja un impost sobre el vi de civada que s'exigeix en la ciutat de Menfis en l'antic Egipte. Els romans van copiar dels grecs l’art de la seva elaboració, y les legions de Cesar, la van convertir en la seva beguda principal , i la donaren a conèixer a totes les terres conquerides.
Avui en dia és coneguda arreu del mon , i potser una de les begudes que mes es consumeixen a tots els continents.
diumenge, 16 de desembre del 2018
HEROIS.CAT:PERE EL DEL PUNYALET
PERE EL DEL PUNYALET
Pere III el Cerimoniós,
conegut també com, el de les Cerimònies o com Pere el del Punyalet (Balaguer 1319- Barcelona
1387) Rei de Catalunya i Aragó (1336-1387) fill i successor de Alfons el
Benigne. En els primers anys del seu regnat col·laborà amb Alfons XI de
Castella contra els musulmans. S’enfrontà a Jaume III de Mallorca que el derrotà
i li arravatà el regne en la batalla de Lluchmajor en l’any 1349, que en poc
temps incorpora als seus dominis.
Pere III de Catalunya
i IV d’Aragó fou un home de notables qualitats, tenia una gran cultura,feia
versos i escrivia discursos. Era un excel·lent diplomàtic, i un enèrgic
governant. Però també tenia grans defectes i el mes important era la seva
crueltat, i es per aquesta condició que també
es podria haver anomenat Pere el Cruel com el seu coetani i enemic Pere de
Castella, anomenat amb aquest fosc renom. Que s’hi enfronta en (1356-1369) i que
fou anomenada la guerra dels dos Peres.
En les Corts
celebrades a Saragossa l’any 1347, feu anul·lar dos privilegis que li feien
nosa. Abans agafar un dels pergamins on hi estava un privilegi reial i en un
moment d’ira agafar la daga o punyalet que sempre portava a sobre i amb la
punta de l’arma esquinçà el document. Ho feu de manera tan enèrgica, impulsiva
i tan precipitada que es ferí ell mateix
amb el punyalet. D’aquí el origen d’aquest sobrenom.
Feu front els
aixecaments nobiliaris de Aragó (Unió aragonesa) i Valencia (Unió valenciana)
que els derrotà en les batalles de Epila i Mislata.
La repressió reial
donà ocasió a mostrar el seu ferotge i cruel caràcter. Va obligar a beure a
alguns caps de la Unió el metall fos de la campana que servia per convocar els
unionistes. Bernat Desclot així ens ho diu en la seva Crònica. “Fou justa cosa,
que aquells que l’havien feta fer (la campana), beguessen de la licor d’aquella
quan fou fosa”.
Durant el regnat de
Pere el del Punyalet, les delegacions de les Corts per el cobrament dels
tributs, es transformaren en una institució de caràcter permanent i s’anomena:
La Diputació del General de Catalunya o Generalitat. Aquest procés es concretà
a les Corts de Barcelona – Vilafranca – Cervera de 1358-1359, que es designaren
dotze persones: quatre del braç eclesiàstic, quatre del nobiliari o militar, i
quatre del reial o popular, amb la missió de tenir cura de l’organització política
i fiscal. Acabava de néixer la Generalitat, en Corts successives la institució
amplià les seves atribucions i la seva autonomia. De fet no tingué un paper polític
i rellevant fins que fou instaurada la dinastia dels Trastàmara. Aquest paper polític
es mantingué fins el 1714 any que quedar anul.lat amb el decret de Nova Planta.
En el Museu de la
catedral de Girona es conserva una estatueta d’alabastre de Pere el Cerimoniós,
obra de l’escultor del segle XIV Jaume Castalls que durant molt de temps fou
considerada i venerada com una imatge de l’emperador Carlemany fins que el papa en prohibir el
culte.
Subscriure's a:
Comentaris (Atom)