LA MALEDICCIÓ DE TUTANKAMON

 

La maledicció de Tutankamon: mite o realitat?

Poques històries arqueològiques han generat tantes llegendes com el descobriment de la tomba de Tutankamon l’any 1922. Des d’aleshores, una sèrie de morts i esdeveniments estranys van alimentar la creença que el faraó havia llançat una maledicció contra aquells que gosessin pertorbar el seu descans etern.

L’anomenada “maledicció del faraó” es va convertir ràpidament en un dels grans misteris del segle XX.

El descobriment de la tomba

El novembre de 1922, l’arqueòleg Howard Carter i Lord Carnarvon van aconseguir obrir la tomba del jove faraó Tutankamon a la Vall dels Reis, a Egipte.

La descoberta va ser extraordinària. A diferència d’altres tombes saquejades segles abans, gran part del tresor funerari encara es conservava intacte.

Segons la llegenda, el mateix dia que els arqueòlegs van travessar el llindar de la tomba es van produir fets estranys. Es va aixecar una forta tempesta de sorra mentre un falcó —símbol de la reialesa egípcia— sobrevolava l’entrada abans de dirigir-se cap a l’oest, el misteriós “més enllà” de les creences egípcies.

La mort de Lord Carnarvon

Cinc mesos després del descobriment, Lord Carnarvon va patir la picada d’un mosquit a la galta esquerra. La ferida es va infectar i, debilitat per una septicèmia, va emmalaltir de pneumònia.

Va morir al Caire el 5 d’abril de 1923 a la 1.55 de la matinada.

La llegenda assegura que, en el mateix instant de la seva mort, les llums de la ciutat es van apagar sobtadament. Al mateix temps, a la seva residència de Hampshire, a Anglaterra, el seu gos hauria començat a udolar abans de morir també.

Posteriorment, en examinar la mòmia de Tutankamon, alguns van afirmar haver descobert una petita marca a la galta esquerra del faraó, semblant al lloc on Carnarvon havia rebut la picada.

Una cadena de morts misterioses

Després de la mort de Carnarvon, la premsa va començar a relacionar altres defuncions amb la suposada maledicció.

Aubrey Herbert, germanastre de Carnarvon, va morir de peritonitis. El magnat nord-americà Ali Jay Gould va morir de pneumònia poc després de visitar la tomba, mentre que el milionari sud-africà Woolf Joel va morir després d’una caiguda.

Richard Bethell, secretari de Howard Carter i encarregat de catalogar part del tresor, va aparèixer mort el 1929 en circumstàncies mai del tot aclarides. Mesos després, el seu pare, Lord Westbury, es va suïcidar llançant-se per una finestra. A la seva habitació conservava un gerro d’alabastre procedent de la tomba de Tutankamon.

Durant els anys següents van morir altres persones relacionades amb el descobriment, encara que moltes d’elles ho van fer per causes naturals.

Howard Carter i el final de la llegenda

Curiosament, l’home més vinculat al descobriment mai no va creure en la maledicció.

Howard Carter va continuar treballant durant anys en l’estudi de la tomba i va morir el 1939 per causes naturals, als 64 anys.

La seva longevitat va ser utilitzada per molts historiadors per qüestionar la suposada maledicció.

El misteri continua

La llegenda no va acabar aquí.

L’any 1966, quan el govern egipci va autoritzar el trasllat dels tresors de Tutankamon a una exposició a París, Mohamed Ibrahim, director d’antiguitats egípcies, es va mostrar contrari a la sortida de les peces per temor a la maledicció.

Poc després d’una reunió oficial al Caire, Ibrahim va ser atropellat per un automòbil i va morir dos dies més tard.

Maldicció o coincidència?

Encara que la majoria d’historiadors consideren que l’anomenada “maledicció del faraó” va ser amplificada per la premsa i pel gust de l’època pel sobrenatural, les estranyes coincidències van contribuir a crear una de les llegendes més famoses de l’arqueologia moderna.

Més d’un segle després del descobriment de la tomba, el misteri de Tutankamon continua fascinant el món.

LA MÀGIA DEL NÚMERO 7

 

PER QUÉ EL NÚMERO 7 ES MÀGIC

El més sorprenent del número 7 no és només que aparegui en moltes cultures, sinó que civilitzacions que no tenien contacte entre elles li van donar importància de manera independent. Això ha fet que durant segles s’hagi considerat un número gairebé universal.

Al llarg de la història, pocs números han tingut tanta càrrega simbòlica com el 7. Des de les primeres civilitzacions antigues fins a les religions modernes i la cultura popular actual, aquest número ha estat associat amb la perfecció, la sort, el misteri i l’ordre de l’univers.

La presència constant del 7 en tradicions religioses, mites i costums ha contribuït a convertir-lo en un dels números més coneguts i simbòlics del món

Els antics orígens del número 7

La importància del número 7 ja apareixia a les antigues civilitzacions de Mesopotàmia. Els babilonis observaven set grans astres visibles a simple vista al cel: el Sol, la Lluna i cinc planetes. Aquesta observació astronòmica va influir en la creació de la setmana de set dies, una divisió del temps que posteriorment adoptaren grecs, romans i moltes altres cultures.

Com va arribar aquesta xifra a tan extraordinària importància? Pitàgoras , nascut a Samos cap a l’any 570 aC , va reiterar lo que els mags i sacerdots de l’època ja sabien o es pensaven : els números son alguna cosa mes que un simple instrument per el càlcul.

El filòsof grec Aristòtil (350 Ac) s’imaginava la volta de l’univers composta per set capes diferents , cada de les quals girava independentment al voltant de la terra i a diferent velocitat de les altres. El Sol i la Lluna es traslladaven per aquestes capes , avui en dia es recorda aquesta visió com “ el setè cel”.

Set eren els herois que sota comandament de Teseu , anaren contra Tebes , la ciutat de les set portes , set nois i set noies verges tenia que enviar Atenes durant set vegades set anys a Creta ,al laberint de Minos.

Les religions i el número 7

Moltes religions han atribuït un valor especial al número 7. A la tradició jueva i cristiana, Déu va crear el món en sis dies i va descansar el setè. Aquest relat bíblic va donar una gran importància simbòlica al número.

El 7 apareix també en nombrosos elements religiosos: els set pecats capitals, les set virtuts, els set sagraments, els set dies de la Creació. Al setè dia descansaràs diu l’antiga llei hebrea , cada setè any es deixaven els camps sense treballar, els canelobres del temple tenien set braços , que eren els astres coneguts aleshores i per ells els ulls de Deu. A l’islam també existeix la idea dels set cels, mentre que en altres cultures orientals el 7 sovint simbolitza perfecció o espiritualitat. A l’islam també existeix la idea dels set cels, mentre que en altres cultures orientals el 7 sovint simbolitza perfecció o espiritualitat.    

Altres símbols d’aquest fascinant número

Fa mes de dos mil·lennis , que els grecs nomenaven set savis entre els seus filòsofs, i també cal recordar les set meravelles del món antic. Una llista de persones i de construccions extraordinàries que simbolitzaven el coneixement i el poder de les grans civilitzacions.

Avui en dia encara fem servir  els set dies de la setmana tots dedicats als mateixos set astres coneguts de l’antigor. I aquest màgic número apareix en molts altres àmbits: les set notes musicals, els set colors tradicionals de l’arc de Sant Martí, els set continents, els set mars i també els set dies de la setmana. Aquestes repeticions reforçant la idea de que aquest número es especial.

Astronomia, religió, música, superstició i cultura popular han contribuït durant mil·lennis a construir la idea que el 7 és un número diferent dels altres. Encara que avui moltes d’aquestes creences siguin considerades simbòliques o culturals, el número 7 continua despertant curiositat i mantenint una presència molt forta en la imaginació col·lectiva.

ELS FEMS

 

ELS FEMS

A les grans ciutats a finals del segle XIX s’acumulaven milers de tones de residus cada dia, una quantitat impossible de gestionar amb els mitjans de l’època. El volum exacte variava segons la ciutat, però les dades de les ciutats mes grans com Londres o Nova York demostren la magnitud del desastre.

El transport urbà es basava en la tracció animal. Això generava unes xifres de residus animals sorprenents:

Nova York a l’any 1890 hi havia uns 150.000 cavalls, cada animal produïa entre 7 i 10 kg de fems al dia, la ciutat acumulava unes 1300 tones de fems al dia a més de 150.000 litres d’orina.

Londres al 1894 amb més de 50.000 cavalls en els carrers deixaven 1000 tones de fems al dia.  

A les perifèries de les ciutats els fems s’hi acumulaven en solars buits creant autentiques muntanyes que arribaven a fer més de 18 metres d’alçada.

Abans de la creació dels claveguerams moderns els residus corporals humans (aigües negres) s’acumulaven en pous cecs o es llençaven directament al carrer. En una ciutat com Londres amb 4 milions d’habitants a finals del segle XIX, es generaven centenars de milers de tones de residus humans a l’any que acabaven filtrant-se al riu Tàmesi fet que va provocar l’episodi conegut com “La Gran Pudor” (The Great Stink) de 1858.

A causa de l’explotació laboral els cavalls tenien una esperança de vida d’uns tres anys. Només a Nova York es recollien dels carrers uns 15.000 cadàvers de cavalls a l’any que molts es deixaven dies i dies a la via publica fins que començaven a descompondre’s per esquarterar-los i retirar-los més fàcilment.

A diferencia d’avui en dia que predomina el plàstic, el residu domèstic principal eres les cendres provocades per el carbó i la llenya que s’utilitzava per les cuines i per escalfar les cases. Això suposava el 80 % de la brossa domestica creant tones de pols grisa que cobria les ciutats. Aquesta acumulació massiva va fer que el 1894 el diari The Times arribés a predir de forma apocalíptica que en 50 anys “ tots el carrers de Londres estarien enterrats sota 3 metres de fems”. Una crisi que finalment es va evitar amb l’aparició de l’automòbil i del clavegueram subterrani.   

 

 

 

 

 

 

EL CATALÀ

 

EL CATALÀ

El text més antic conegut escrit íntegrament en català és el “Llibre dels jutges” conservat a l’Arxiu Diocesà de La Seu d’Urgell. Copiat entre el 1060 i el 1080, es una traducció jurídica d’un codi de lleis de l’època visigòtica. Destrona a les Homilies de Organyà com el text complet més antic. Es creu que molt probablement va ser copiat pel prevere Traver Radolf.

El text  literari o prosa mes antic són “Les Homilies d’Organyà” de finals del segle XII o principis del XIII. És una col·lecció de vuit sermons destinats a la predicació de l’Evangeli. Tot i no ser el text en català més antic cronològicament és el primer gran text literari i religiós escrit originalment en prosa catalana.

El primer document d’ús pràctic fou els “Greuges de Guitard Isarn” (el senyor de Caboet) redactat pels voltants del 1105 per l’eclesiàstic Ramon de Cabó. És un text de caràcter jurídic on el senyor Caboet  reclama al seu vassall Guillem Arnall la reparació de diverses ofenses i per l’incompliment de pactes. És un text redactat directament des de la llengua parlada utilitzant gairebé integra el català en un àmbit civil de relacions feudals.

Els primers fragments amb frases i paraules aïllades les  podem trobar des de el segle IX en documents escrits en llatí medieval com el “Jurament de Radulf Oriol” (1028 – 1047) o el “Jurament de Compareixença” on els testimonis juraven fidelitat en una llengua que el poble entengués.

El català doncs va començar a aparèixer en la llengua escrita al segle IX. Les paraules i construccions catalanes en documents quotidians com testaments, actes o vendes  així com l’aparició de topònims clarament catalans ens indica que, tot i ser el llatí la llengua escrita el català ja era la llengua del poble. Una prova més d’aquest fet es el Concili de Tours convocat per Carlemany l’any 813 en que s’aprova traduir les homilies i altres textos religiosos a les llengües dels pobles.

 

EL LLAC SAGRAT DE LUXOR

 

EL LLAC SAGRAT DE LUXOR

 

Aquest llac sagrat es un fenomen natural i arquitectònic impressionant que té impressionats els experts i als visitants durant segles per les seves característiques:

1-    Nivell de l’aigua constant – malgrat els canvis climàtics i l’evaporació, el nivell de l’aigua a restat sempre permanent durant més de 3000 anys

2-    A diferencia d’altres llacs, no presenta  creixement de cap tipus d’algues ni olors estranys ni desagradables.

3-    Malgrat l’evaporació i la falta d’entrada d’aigua el llac no s’ha assecat mai

4-    Alguns experts tenen la teoria que els antics egipcis dissenyaren un sistema de filtració que manté sempre l’aigua neta i fresca.

5-    Altres suggereixen que el llac està connectat a una font subterrània que manté i alimenta el seu nivell.

6-     La forma i les mesures del disseny arquitectònic podrien haver estat dissenyats per minimitzar l’evaporació i maximitzar la retenció de l’aigua.

7-    Aquest llac sagrat era considerat un lloc de purificació i renovació per els antics egipcis, on s’hi celebraven cerimònies i rituals en honor als déus.

El llac representa la vida eterna i la renovació. És un testimoni de l’ingeni, el coneixement en enginyeria, arquitectura i la religió de la gran i enigmàtica civilització dels faraons.

  

 

LA MARCA HISPÀNICA

 

LA MARCA HISPÀNICA

 A finals del segle VIII i als inicis del segle IX l’imperi carolingi va crear una franja de frontera contra Al-Andalus: la Marca hispànica. No era un estat sinó comtats militars que la seva tasca era completament defensiva. El 785 l’exercit de Carlemany conquereix Girona i la ciutat es lliura sota la influencia franca. El 801 cau Barcelona a mans de Ludovic el Pietós, a partir d’aquí neixen el Comtats Catalans: Girona, Barcelona, Osona, Urgell, Cerdanya, Pallars, Ribagorça, Empúries, Rosselló, Besalú, Conflent... els comtes que governaven eren nomenats per el rei franc  tenien la missió i deure de guardar la marca (frontera) i repoblar la zona.

Cada comtat tenia al seu comte, castells i parròquies, el càrrec no era hereditari i depenia de la confiança del rei franc. L’església es cuidava de l’estructura del territori amb seus a les principals ciutats i monestirs que organitzaven les terres i escrivien i guardaven els pergamins

La vida de frontera era rural i molt dura. Per recuperar les zones buides i abandonades per els efectes de la guerra és fomentaven les aprisions. Si un pagès desbrossava i conreava terres ermes en guanyava la propietat. Així van néixer els alous (propietats lliures) i petits nuclis. Castells i torres fortificades vigilaven els camins, el molins i els conreus de les valls. Als monestirs varen ser grans centres espirituals i d’aprenentatge, quasi sempre sota les  regles benedictines.

La Marca no era un lloc tranquil per viure, hi havia ràtzies (incursions rapides) i represàlies d’un i altre bàndol. El comte Guifré el Pilós (840 – 897) va viure i lluitar sempre sota aquest context va morir el 897 combatent una incursió dirigida per Lubb ibn Muhammad senyor de Lleida.

El comte Guifré va fer dos canvis importants i decisius. L’hereditat comtal el càrrec passa a ser patrimoni familiar. Això va donar continuïtat a la nissaga del casal de Barcelona i amb la reorganització del territori impulsant Osona/Vic i patrocinant Ripoll al 880 i Sant Joan de les Abadesses al 885 que actuen com els motors culturals i colonitzadors.

El  985 Abu-Àmir Muhàmmad ibn Abi-Àmir al-Maafiri – “al-Mansur” – ( sobrenom nom que significa el victoriós) saqueja Barcelona. El comte Borrell II demana ajuda al rei franc Lotari que va ignorar la petició. Al 988 el comte Borrell II no renova el jurament de vassallatge. A partir d’aquest any ja es pot parlar d’una  Catalunya independent on el comte no depèn de cap senyor superior.

Els monestirs com Ripoll difonen l’escriptura i coneixement, Vic esdevé centre religiós i administratiu. Barcelona creix com a centre comercial. L’administració és en llatí i la llengua parlada evoluciona cap al català.

De la franja militar carolíngia a tot un mosaic de comtats, d’aquí tota la nissaga hereditària de Guifré i després a una autonomia des de el 988 es forma lentament el naixement polític de Catalunya. Mentrestant els monestirs son els centres espirituals i culturals on s’hi preservava el coneixement i s’organitzava el territori.

Les quatre barres – la senyera – representaven la legitimat dels comtes de Barcelona que van anant estenent la seva influència sobre els altres comtats que amb el temps acaba simbolitzant el poder polític català.   

   

 

 

   

QÜESTIÓ DE LÒGICA

 

QÜESTIÓ DE LÒGICA

Lògica japonesa:

Si algú pot fer-ho, significa que jo també puc fer-ho. Si ningú pot fer-ho, significa que jo tinc de ser el primer en fer-ho.

Lògica llatina:

Si algú pot fer-ho, que ho faci ell. Si ningú no pot fer-ho. Perquè tinc de fer-ho jo?

La manera de pensar no és universal, sempre estarà marcada per la cultura que hem heretat. La nostra tendeix a ser analítica, coherent i trobar respostes clares. En canvi el pensament japonès la lògica sovint es construeix a partir del context, les relacions i allò que no es diu explícitament.

Les formes de pensar no son mai una millor que l’altre, sinó responen a maneres diferents d’entendre la realitat. Mentre que a Occident es prioritza la precisió i la definició. Al Japó es valora la intuïció i la capacitat d’adaptar-se a les situacions.

Entendre aquestes diferències ens ajuda a comprendre millor altres cultures i a qüestionar els nostres esquemes mentals i obrir-nos a noves formes de veure el món.